El creixement econòmic de Catalunya, com el de la majoria de països, es basa en un model enormement ineficaç, difícil de sostenir. Tant la producció, la gestió com el consum de recursos naturals, com el sòl, la mobilitat, l’aigua, l’energia, o els residus, són enormement ineficaces i el malbaratament de tants recursos indica un model de creixement basat no tant en el coneixement i l’eficiència, sinó en l’externalització de costos tercers, ja siguin altres persones o el medi, l’atmosfera, la biodiversitat. Fins i tot els indicadors macroeconòmics, com el PIB, basat en el consum i la producció material, resulten excesivament simplistes per entendre la Nova Economia, més basada en processos i gestió de la informació que en la producció de bens de consum. Els eixos d’una visió ecológica han de ser no consumir recursos renovables més enllà de la taxa de substitució, no abocar residus per damunt la taxa d’assimilació o reciclatge, no erosionar la biodiversitat i redistribuir amb equitat els valors afegits de l’activitat econòmica. Si la Catalunya-Ciutat fou el projecte de modernitat associat al pas de la societat agrària i rural a revolució industrial, el canvi de paradigme contemporani és l’ecologisme que reconcilia el progrés humà entre els propis homes i amb la natura, tal i com implícitament proclamava ja Joan Maragall, i ens reclama una major intel·ligència per saber internalitzar en un món global les externalitats negatives. Si a Catalunya s’utilitzen recursos propis, d’aigua o fins i tot d’energia, i es minimitza el sobreconsum a l’escala geogràfica menor, o els processos de recollida selectiva de recursos es generalitzessin, els dèficits de proveïment i tractament de residus o sanejament es podrien resoldre fàcilment. Més que apostar per un sector tecnològic o obrir Catalunya a tota mena d’activitats exteriors, la base del desenvolupament han de ser els teixits socials i econòmics existents, els clusters tradicionals, que s’han de revaloritzar i articular seguint un model endògen obert vinculat a cada lloc, de forma que els patrons de desenvolupament recullen les vocacions tradicionals i la diversitat natural i culturals de llocs i grups, tot i que a curt termini els nivells de creixement, mesurats en termes convencionals de PIB, siguin més baixos. En una societat que ha d’estar millor educada i millor atesa socialment, s’ha de retornar el poder als ciutadans i activar la seva participació en les decisions públiques, autoorganitzant-se en mancomunitats voluntaries per la prestació de serveis comuns.

Comentaris i suggeriments