Reflexions actuals

• Antologia política de Jordi Pujol; Alay, Albert
  Catalunya es revolta; Angle Editorial
• Catalunya, societat massa limitada; Angle Editorial
• Cartes de la baralla. Epistolari públic sobre cultura y política; Bohigas, Oriol
• El futur a les mans; Carod-Rovira, Josep-Lluis
• Els reptes del futur. Catalanisme obert al segle XXI; Casassas, J.; Sala I Marti, Xavier
• Catalunya com a projecte; Castiñeira, Angel
• Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar; DD.AA.
• Què pensa Artur Mas; Deria Editors
• Què pensa Josep Piqué; Deria Editors
• Que pensa Pasqual Maragall; Deria Editors
• Què pensa Xavier Trias; Deria Editors
• Catalunya inacabada; Editorial Rúbrica
• Què (ens) passa?. Subjecte, identitat i cultura a l'era de la simulació?; Ferran Mateu
• Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia; Guibernau, Montserrat
• L'espai mediterrani llatí. És possible un lobby mediterrani dins de la UE?; Institut Català de la Mediterranea
• Catalunya a l'horitzó 2010. Prospectiva mediterrània; Institut Català d'Estudis Mediterranis
• De Catalunya a Europa: Fonaments de la identitat nacional; Llobera, Josep
• Ciutat de ciutats; Nel·lo, Oriol
• Modernitzar Catalunya; Puig, Miquel
• Estimada pàtria; Puigjaner, Josep
• España en Europa; Racionero Luis
• Catalunya: De la identitat a la independència. Catalunya entre la perplexitat i el somni; Robert de Ventos, Xavier
• Teories de Catalunya; Roca, Francesc-Marc
• Ni som ni serem: Avís d'un executiu internacional: Catalunya perd eficàcia; Roig Xavier
• Som els millors; Tintore, Enric
• Mas que discutible; Tusquets, Oscar
• Visions polítiques

Jordi Pujol i Soley és, amb tota probabilitat, el dirigent polític més carismàtic de la història catalana recent. Metge de formació, es va dedicar a l'activitat empresarial fins que, el 1974, va fundar Convergència Democràtica de Catalunya. Des del 1980 ha estat president de la Generalitat catalana.
Els eixos bàsics de l'ideari i el tarannà polítics de Jordi Pujol, a cavall entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, es reflecteixen en tots els seus escrits i al·locucions des del 1980 fins avui: patriota, europeista, cristià i personalista filosòficament.
L' antologia que presentem recull una selecció de fragments d'una gran mostra de textos -publicats o inèdits- de Jordi Pujol: discursos, ponències, llibres, presentacions... Albert Alay, editor del volum, els presenta ordenats cronològicament i els acompanya d'un complet índex analític que en facilita la consulta.

Albert Alay (Barcelona, 1933) ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i un destacat dirigent d'ERC fins el 1990. D'ençà del 1976, col·labora de manera regular en la premsa diària. Entre les seves obres destaquen La democràcia coixa (1995), La diferència de drets dels rics i deures dels pobres (1998) i Vint anys perduts? (2001).

L'arquitecte i urbanista Oriol Bohigas va iniciar el 1998 una columna setmanal a les pàgines del diari Avui en què, en forma de carta oberta, s'adreçava a persones dels àmbits més diversos -Ventura Pons, Louis van Gaal, José María Aznar, Pasqual Maragall, Ricard Bofill, Òscar Tusquets, Margarita Rivière, entre d'altres- com a excusa per manifestar el seu punt de vista sobre temes de l'actualitat del moment. Bon coneixedor de la realitat actual i política catalana i espanyola, i especialment de la de Barcelona, d'on va ser delegat d'Urbanisme i regidor de Cultura de l'Ajuntament, Bohigas mostra en aquestes Cartes de la baralla el seu estil mordaç i una gran capacitat per generar debat. El cinema català, el nacionalisme, la política d'habitatge, l'urbanisme, les presons, el Barça, la situació de l'ensenyament o el moviment antiglobalització són només alguns dels temes que Bohigas ha tractat en la seva sèrie d'articles. Cinc anys després, aquestes missives, sovint elogioses, altres vegades crítiques, sempre polèmiques, s'han convertit en un veritable termòmetre de l'actualitat d'aquest període.

Quin serà l'esdevenidor de Catalunya 2010? ¿Resoldrà satisfactòriament els principals reptes estratègics que avui ja es perfilen dins l'escenari frontissa a l'horitzó 2000? ¿Aconseguirà Catalunya esdevenir un motor d'Europa o bé, al contrari, l'absència d'estratègies portarà a la decadència i l'escenari del futur serà el d'una Catalunya marginada? ¿I, encara, és possible, malgrat els importants reptes, una nova estratègia de desenvolupament que insereixi Catalunya en el cor de l'Arc Mediterrani, o bé es veurà abocada en els pròxims vint anys a un escenari involutiu, a una Catalunya resistencial replegada sobre si mateixa?
Aquests escenaris contrastats són fruit de l'estudi Catalunya a l'horitzó 2010. Prospectiva mediterrània, realitzat per l'Institut Català d'Estudis Mediterranis, que ha aplegat un ampli ventall de recerques específiques a càrrec d'un equip d'experts de reconegut prestigi. La dimensió prospectiva en què s'enmarca l'estudi es troba, pel seu abast interdisciplinari i qualitatiu, dins els grans corrents actuals de reflexió, en els quals Catalunya passa a ocupar a partir d'aquest treball un lloc significatiu.
L'estudi és una anàlisi en profunditat de la realitat catalana amb les seves forçes i les seves febleses, alhora que integra les interdependències globals: les oportunitats i les amenaces del seu entorn estratègic, Espanya, Europa i la conca mediterrània i, en especial, el Magreb. Així, la vocació última de Catalunya a l'horitzó 2010. Prospectiva mediterrània és la de posar l'anticipació reflexiva al servei de l'acció, de sensibilitzar els actors contemporanis davant les anomenades tendències fortes i emergents, davant els reptes que s'hi vinculen, davant les tàctiques i les estratègies que des d'ara s'adoptin.

Els ciutadans de Catalunya viuen immersos en la perplexitat. A les generacions més joves, en concret, els han quedat les escorrialles de les revolucions de la segona meitat del segle XX. Una generació desconcertada, hereva del desencís postfranquista, es qüestiona el futur del país. Alhora, els avenços tecnològics i la comunicació de massa del segle XXI precipiten la reformulació del catalanisme.
Antoni Vives esbossa un cos teòric fonamentat en les seves inquietuds personals i també en l'acció i la gestió polítiques. Aposta per un catalanisme radicalment modern: desacomplexat, rejovenit, rebel, europeista, integrador i decididament mestís. L'autor emplaça els catalans a imaginar, per al país, un futur més lliure, just i creatiu. Utòpic, en definitiva.

Catalunya pateix problemes d'especulació urbanística, acumulació de residus, despoblament rural i nombrosos desequilibris ambientals (transvasaments, massificació, etc.) derivats del model econòmic actual. Per a alguns, tot és fruit d'un <<progrés inevitable>>. Però l'acumulació de fractures ecològiques està generant un ampli malestar popular: riuades de persones que reclamen un creixement més equilibrat i humà. Diverses plataformes ciutadanes (com les sorgides contra el Pla Hidrològic) han oberts nous fronts de lluita contra els interessos de les administracions i els grans grups de poder, amb <<revoltes>> que intenten salvar un país espoliat, desvertebrat i mutilat.
Amb radiografies exhaustives de cada comarca, Xavier Garcia, periodista i cronista de paisatges, posa al descobert els nostres conflictes territorials i les alternatives que aposten per una Catalunya més lògica i ecològica.

Catalunya ha viscut l'últim quart del segle XX sota els efectes benèfics de la democràcia i de la recuperació de les institucions de govern pròpies. Amb poques excepcions, el protagonisme d'aquesta etapa ha recaigut en els forjadors de la transició, figures que freguen en l'actualitat l'edat de la jubilació. D'altra banda, el marc ideològic, cultural i mundial en què es van formar aquests dirigents ha canviat de soca-rel en poc més de dues dècades i, malgrat aquestes transformacions, bona part de les joves generacions perceben Catalunya com una realitat ja donada i un fet incontrovertible.

Àngel Castiñeira proposa parlar de Catalunya com a projecte perquè parteix del convenciment que és massa gran la tasca que ha quedat pendent que no pas la feta fins ara, i cal una renovació de les idees i dels dirigents polítics. La nova transició s'ha de començar, doncs, en el context de la societat del coneixement i d'una economia globalitzada i en el nou marc de relacions que va definint la Unió Europea.

Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar. DD.AA. (1998) Barcelona: Proa.

Per iniciativa d'Òmnium Cultural, professors i polítics de vàlua reconeguda i d'ampli espectre dins de l'àmbit parlamentari català, analitzen les relacions econòmiques i fiscals entre Catalunya i Espanya en un intent seriós de reflexionar i divulgar les bases del debat d'una relació considerada insatisfactòria per la majoria dels catalans.
Després d'una anàlisi històrica en profunditat, s'examina l'articulació política de Catalunya i l'Estat espanyol, la balança fiscal i la balança de capitals entre l'una i l'altre, els fluxos fiscals entre Catalunya i Europa. També s'estudien les conseqüències de la dependència i la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. I hom intenta respondre finalment: què es fa amb els diners dels catalans.

Rafael Hinojosa, Pere Baltà, Miquel Reniu i Joaquim Ferrer varen publicar també junts el llibre Des del centreesquerra, constituint-se en la veu col·lectiva d'un ampli sector del catalanisme progressista, crític davant les aliances amb formacions polítiques involucionistes i anticatalanistes. L'acollida obtinguda per la seva primera proposta els ha impulsat a publicar Catalunya inacabada, que planteja qüestions fonamentals per a un futur amb les llibertats nacionals recobrades.

La discriminació en inversió pública per part de l'Estat, i un sistema de finançament de la Generalitat insuficient i injust, han portat Catalunya a un continu dèficit fiscal amb Espanya. Amb l'excusa enverinada de la solidaritat entre territoris, s'hipotequen els sectors productius catalans (infraestructures velles, escasses, de pagament) i es posa en perill la cohesió social del país (despesa pública en ensenyament, sanitat, protecció social i cultura per sota de la mitjana europea).
Vint-i-cinc anys després del restabliment de la Generalitat és un bon moment per analitzar la situació de l'economia catalana i veure què ha suposat l'anomenat Estat de les autonomies. Per dir-ho curt, s'ha negat a Catalunya la capacitat de decisió real i el cost d'una doble dependència, política i econòmica, ha estat massa elevat: comencem a pagar-ne les conseqüències. Cal passar comptes novament. Aquest llibre hi reflexiona i fa propostes per a una economia sobirana.

La nostra qualitat de vida depèn sovint de l'entorn urbanístic que ens acull. Ciutat de ciutats obre un debat urgent i necessari al voltant del concepte de ciutat, que s'hauria de redefinir a partir d'uns valors compartits i un projecte que integrés les persones més enllà de la mera urbanització.
El geògraf i urbanista Oriol Nel·lo contrasta la tradició que ha vist Barcelona com una amenaça per a l'equilibri territorial del país amb un altra que ha impulsat la ciutat -les ciutats- com el principal actiu de Catalunya. Ciutat de ciutats proposa que la metròpoli barcelonina i tot Catalunya s'articulin com un conjunt d'espais de convivència econòmicament eficients, ambientalment respectuosos, funcionalment viables i socialment solidaris. És a dir, com una ciutat integrada per ciutats: una ciutat de ciutats.

Carod-Rovira proposa un nou model de país i de catalanisme, basats en el benestar, el progrés, l'equilibri territorial del país, la voluntat d'integració i la diferència com a valor de convivència. És a dir, una societat en què les persones tinguin un autèntic protagonisme.

Es mantenen vinculats catalanisme i modernitat? Continua sortint a compte viure i treballar a Catalunya? I parlar la nostra llengua? En aquest llibre, que recull les ponències que van ser llegides en el congrés "Catalanisme obert al segle XXI" organitzat per la Fundació Catalunya Oberta, el lector hi trobarà anàlisis de la realitat actual, múltiples suggeriments i possibles línies d'acció que caldria aprofitar per tal de donar respostes positives a totes aquestes qüestions.

És evident que el món es globalitza. I la globalització causarà un fort impacte  a les pàtries, però elles, amb la llengua, la cultura, les tradicions, les obres d'art i la pròpia forma de cultivar l'esperit, continuaran dempeus. El món necessita les pàtries i demana que siguin sòlides i constants. Fidels cadascuna a la seva memòria i al seu propòsit de perdurar en el futur. Per navegar pel mar de la globalització, s'ha de mantenir un punt de referència, una identitat precisa, una pàtria concreta. Indro Montanelli ho va expressar perfectament: "Vull entrar en el món de la globalització no com un apàtrida, sinó amb la meva pròpia identitat".

Este libro celebra el fin de la <<edad conflictiva>>, señala el cambio de rumbo de la sociedad española que nos ha devuelto a Europa, analiza las causas. Desde el proyecto regenerador del 98, pasando por el oportunismo indusrializado de 1959, hasta el resultado integrador de 1986, España recorre un camino de realismo pragmético que pone fin a las heridas abiertas en 1942. La decadencia española, su cerrazón inquisitorial, terminan con el proyecto del 98 -que aquí se evalúa críticamente-, con el desarrollo económico de los sesenta, que nos convierte en sociedad de consumo, con la apertura exterior que nos integra finalmente a Europa. 
Estas tres grandes transformaciones del siglo: la regeneración del 98, la industrialización del 59 y la integración del 86, son evaluadas críticamente para despojarlas de la mitología enfermiza de la decadencia española y de la ideología morbosa de la edad conflictiva que ha tocdo su fin.
Se analizan por último las teorías económicas y sistemáticas más eficaces para basar racionalmente el nuevo orden mundial integrativo que apuntan los signos de los tiempos. España se atisba como mocrocosmos donde se ensayarán, antes de las expulsiones, las estructuras integradoras transculturales que hoy reaparecen a escala mundial.

<<La Mediterrània pot ser un lloc de comprensió, de reconcialiació, de cooperació. Em sembla que aquí hi ha un planter fantàstic per a la Unió Europea, i en particular per als seus països llatins. L'estudi de l'Institut Català de la Mediterrània ho demostra bé: al si dels processos mundials de globalització i de regionalització, l'Arc Llatí de la Mediterrània pot ser el laboratori de noves sinergies supranacionals i transregionals. L'espai mediterrani llatí és, amb tota evidència, un espai interregional de lligam amb els conjunt de països mediterranis. Tant la capacitat com la voluntat de les regions d'Espanya, de França i d'Itàlia de col·laborar entre elles determinaran en gran manera l'èxit o el fracàs de la política mediterrània de la Unió. La llatinitat pot servir de punta de punta de llança per a una Europa de la diversitat, per a una Europa que imperativament s'ha de constituir en nuclis dinàmics i oberts, susceptibles d'integrar-se en xarxes més àmplies>>.

Estas observaciones <<dispersas>> lo son tan sólo aparentemente, pues Oscar Tusquets ejerce a la vez como arquitecto, diseñador y pintor. Y si salta del <<elogio acalorado de las sombras>> a la <<apología de la facilidad>>, de la reflexión de lo <<bello o fotogénico>> a los comentarios sobre <<artistas, arribistas y cónyuges>>, o del <<tiempo ¿libre?>> al <<diseño ¿industrial?>>, es porque para él cada cosa forma parte de una particular visión global del mundo. La mirada, a la vez crítica y tierna, impertinente y simpática, con la que lo observa todo, desde lo más serio hasta lo más trivial, nos induce a confrontar opuestos y a descubrir que, a fin de cuentas, todo es más que discutible en el variopinto entorno formal que nos rodea y del que nos rodeamos, así como en las múltiples y paradójicas formas de vida que nos imponen o que elegimos libremente.

La globalització econòmica, la revolució digital, la problemàtica ambiental i la immigració comencen a transformar la nostra societat. Res no serà igual després que aquests fenòmens s'hagin manifestat en tota la seva força, però els seus inicis generen arreu del molta por: por a la dissolució de la identitat col·lectiva, por  a la desaparició dels paisatges de la nostra infància, por a la destrucció del planeta, por a la competència del països emergents...
Des del darrer segle, la ideologia dominant a Catalunya - el catalanisme - ha fet front a un repte també diferent, el de la revolució industrial, en un context completament diferent: una Espanya anacrònica i una immigració culturalment propera. Les seves receptes - democràcia, europeisme, industrialització, obres públiques, català a l'escola, Estatut d'Autonomia - han triomfat, però han deixat de ser suficients.
Per afrontar la modernitat calen noves idees per vèncer la por i obrir-nos culturalment i econòmicament, perquè només l'obertura ens pot alliberar del provincianisme. El nou catalanisme exigeix ciutadans més responsables, una vida política menys conservadora, menys assignatures i més anglès i redaccions a l'escola, menys erudició i més creativitat a la universitat, més innovació tecnològica, empreses més grans, una capital més ambiciosa, més respecte al territori, nous paradigmes culturals oberts a la immigració i menys ambigüitat en el nostre encaix d'Espanya.

L'estudi de les diverses "imatges" de Catalunya proposades des dels principals partits polítics catalans, el paper dels intel·lectuals en la creació del catalanisme, l'anàlisi dels nous mecanismes de creació d'identitat nacional en un període marcat per la globalització, l'aposta decidida per un catalanisme cosmopolita...

M. Guibernau ofereix una anàlisi sociopolítica del paper del nacionalisme català durant el franquisme i la transició democràtica. Al centre d'aquesta reflexió rau la pregunta sobre la possibilitat de supervivència i desenvolupament de les nacions sense estat com Catalunya.

Assaig que explora alguns dels referents més poblemàtics del món occidental en la intersecció dels segles XX i XXI. L'autor hi tracta temes generals derivats de la globalització o de la societat de la informació, però també aterra en geografies pròpies i es demana, en el tercer capítol: "Per què als catalans ens fa por de ser normals?".

El 1992, amb la celebració dels Jocs Olímpics, Catalunya va tocar el cel. Ens crèiem els millors del món. Deu anys després tenim seriosos dubtes de si som tan bons. ¿Què passarà en el futur? ¿Què serem d'aquí a deu anys més? ¿Com serà la Catalunya del 2012? En aquest llibre, Enric Tintoré ens ofereix algunes pistes per trobar-ne la resposta, després d'haver-se entrevistat amb més de cinquanta personalitats de la societat, l'economia i la cultura del nostre país. Aquest llibre és, per tant, una reflexió col·lectiva imprescindible per a tots els catalans d'avui i de demà.

Últimament m'he dedicat a observar Catalunya, i a comparar-la amb tot el que he vist treballant amb clients escampats pel món. I he acabat preguntant-me: <<Si realment pogués ser imparcial, compraria Catalunya?>>.
L'Europa que cal anar desmuntant és la del model de Brussel·les, la que tant agrada a Madrid i a París, i que tant desagrada, amb raó, a britànics i alemanys.
El catalanisme polític sorgit a cavall del XIX i el XX va triomfar perquè era eficaç, i el d'ara fracassa perquè és incompetent.
Ens podríem preguntar quin concepte té del risc el català, si de l'arriscada tasca d'arreplegar cargols en diu anar-los a <<caçar>>.
Els principals executius de les corporacions importants han decidit que fan d'empresaris sense ser propietaris de l'empresa que representen. Ni Duran Farell era l'amo de Gas Natural ni els capitostos de la patronal catalana han arriscat part del seu capital. A Catalunya, de burgesia important no n'hi ha.
Barcelona s'hauria d'haver adonat que és més important ser la tercera d'Europa en un sol camp que ser la primera d'Espanya en tres. 
Barcelona ja és una mena de parc temàtic de Gaudí, una mena de macro-Lloret amb ínfules culturals.
La màfia italiana ens escandalitza. Seria interessant recordar que quan la màfia es va consolidar, Sicília era catalana.
Tradició municipalista? Busquin al diccionari la paraula <<alcaldada>>.

Jo no dic que no formarem part d'un govern d'Espanya per una qüestió de principis. El que defenso és que només podríem tenir una implicació més gran en la política espanyola si Espanya s'articulés com un autèntic Estat plurinacional i Catalunya assolís tots els reptes que té pendents com a nació. Jo aposto per l'Espanya plurinacional, que vol dir un Estat organitzat sobre quatre nacions: Castella, amb tota la seva àrea d'influència, Galícia, Euskadi i Catalunya.

I ara què? És el que vaig a pensar el dia abans de la presa de possessió com a ministre d'indústria. O torno a Barcelona i faig evident que no em poden imposar certes coses, com per exemple l'estructura d l'equip del meu ministeri, com volia Rato, o prometo el càrrec i em busco la vida

Quan em van fer conseller de Sanitat, em va venir un assessor d’imatge que tenia el conseller Laporte i em va dir que em farien fer un curs per aprendre a dir la erra. I jo li vaig dir que ni parlar-ne, que si havia pogut arribar a ser conseller de Sanitat dient la erra així, quin sentit tenia canviar a aquelles alçades.
La gent que és del PP a Catalunya és més de dretes i més nacionalista espanyola que la gent de la resta de l’Estat. La nostra posició central és tan potent que ells, per tenir espai, se n’han d’anar a la dreta, dreta.

• Territori i desenvolupament sostenible. Convergencia i Unió
   
• Nous temps, noves polítiques: Una política municipal al servei de la gent. Convergencia i Unió
   
• Visió d'Iniciativa per Catalunya
   
• Els Territoris de Catalunya: Protagonistes del seu Futur. Proposta per a les noves set regions de Catalunya. PSC-Ciutadans pel canvi
   
• Proposta de Infrastructures.  PSC-Ciutadans pel canvi (I)
  Proposta de Infrastructures. PSC-Ciutadans pel canvi (II)
   
• Catalunya, un país estalviador en un territori endreçat i territorialment equilibrat. Esquerra Republicana de Catalunya 
   
• Per un Territori Net i Equilibrat. Esquerra Republicana de Catalunya
   
• Les nostres oportunitats. Partit Popular de Catalunya

Comentaris i suggeriments