• Terres de l'Ebre; Arbó, Sebastià
• La invención de Caín; de Azúa, Félix
• Icària, Icària...; Benguerel, Xavier
• Els altres catalans; Candel, Francesc
• Arrels de Catalunya; Carreres i Perà, Joan
• Solitud; Català, Víctor
• Dies meravellosos; Coca, Jordi
• Jo no sóc de Barcelona. Set visions, de bon rotllo, de la pugna Catalunya-Barcelona; DD.AA.
• Glossari; D'Ors, Eugeni
• Antologia de literatura excursionista catalana; Faura, Enric
• L'art de mirar-se el melic a Catalunya; Febrés, Xavier
• Un nou impuls per a Catalunya; Ferrer, Joaquim
• Tots els camins duen a Roma. Memòries I; Gaziel
• La ciutat interrompuda: De la contracultura a la Barcelona postolímpica; Guillamon, Julià
• Barcelona; Hughes, Robert
• Laura a la ciutat del sants; Llor, Miquel
• Últimas tardes con Teresa; Marsé, Juan
• La ciudad de los prodigios; Mendoza, Eduardo
• Camí de Sirga; Moncada, Jesús
• Barcelona, una discussió entranyable; Pla, Josep
• El quadern gris; Pla, Josep
• Cafè, copa i puro; Sagarra, Josep M.
• Poesies; Salvat-Papasseit, Joan
• Darrere l'horitzó. Quinze converses per descobrir Catalunya; Tobaruela, Pere; Tort, Joan
• El hombre de mi vida; Vázquez Montalbán, Manuel
• La literatura en la construcción de la ciudad democrática; Vázquez Montalbán, Manuel
• Los mares del Sur;Vázquez Montalbán, Manuel
• Notícia de Catalunya; Vicens Vives, Jaume

Els 125 anys d'història de l'excursionisme català han estat extraordinàriament brillants i fecunds. Al llarg de totos aquests anys la producció escrita en llibres, revistes i butlletins és ingent. Aquesta Antologia presenta per primer cop una selecció d'algunes de les millors planes mai escrites per l'excursionisme català, recupera alguns dels seus textos històrics més importants i recorda els seus personatges més destacats.

Con todo el ingenio y el brío de sus famosas críticas de arte, con toda la vehemencia de su relato de la colonización australiana. La costa fatídica, Robert Hughes emprende en Barcelona una apasionada y apasionante <<biografía>>, a lo largo de toda su historia, de una ciudad a la que se acercó por primera vez en 1996 y le sedujo para siempre.

Aquest és un llibre de joventut. A la primera edició de 1956 portava el subtítol de <<Papers d'un estudiant>>. Josep Pla arriba a Barcelona per primera vegada l'any 1918, als setze anys, tot just acabat el batxillerat a Girona. Prova primer d'estudiar medicina però ho deixa i emprèn la carrera d'advocat. Veu Barcelona, a poc a poc, amb ulls de jove apassionat pels llibres i les primeres coses que va escrivint. Descobrim una ciutat desconeguda per la majoria dels lectors actuals, que constitueix un document únic per a la història urbana, intel·lectual i artística dels primers lustres del segle. Una ullada a l'índex és reveladora: la història, els pisos de l'Eixample, el Passeig de Gràcia, les Rambles, la Sagrada Família, Corpus, El Parc, Carnaval, el Liceu, els barcelonins... Tot hi és, el que estimem i vivim cada dia, però és una altra Barcelona, més plàcida i assequible que Pla descriu amb una prosa elegant, plena de realisme, amb el seu punt líric just i l'humor i la ironia que seran sempre les notes dominants del nostre gran escriptor. La Barcelona de l'adolescent Pla és el llibre d'ara.

Camí de Sirga evoca la tràgica desaparició de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües, que un temps va ser centre d'una important conca minera i d'un intens tràfic fluvial i que es troba abocada a la destrucció. A través de les vivències d'un allau de personatges, l'autor rememora els darrers cent anys de la vila condemnada.

Dins l'obra total de Josep M. de Sagarra, Cafè, copa i puro representa, sens dubte, el principi segur d'una maduresa esplèndida i suggestiva. Antologia admirable d'articles periodístics, el llibre dóna ja la mesura de les millors virtuts del prosista: la intel·ligència jovial i penetrant, el gust per la ironia, el joc idiomàtic sempre resolt amb agudesa o desimboltura. Al cap de força anys d'haver-se publicat en volum, aquests textos de Sagarra, no solament conserven intacta la seva seducció inicial, sinó que, de més a més, n'adquireixen una altra, complementària, de document insubstituïble. Document sobre l'autor i document sobre la seva època, mereixen que algú els reintegrés a l'actualitat de les nostres lectures. Per a qui no el conegui, sobretot per les joves generacions, el llibre constituirà una sorpresa molt agradable i la troballa d'un prosista extraordinari.

Joan Tort i Pere Tobaruela, dos geògrafs de vàlua reconeguda a Catalunya, recullen en un llibre original, apassionat i curiós les opinions de grans personatges de la societat civil catalana sobre la geografia del nostre país. Des de Jordi Pujol fins a Jorge Wagensberg, passant per Norbert Bilbeny o Pasqual Maragall, gent rellevant explica de forma amena i divertida el seu contacte diari i professional amb la geografia. Guiat per dos entrevistadors entesos i apassionats, el lector se submergeix en un món sorprenent i encara inèdit per a molta gent del nostre país.

Beckett, Gramsci i Kerouac, el jazz, l'activisme polític prop del PSUC i el sexe són alguns ingredients amb què els joves protagonistes de Dies meravellosos viuen els últims anys del franquisme en el petit poble de Llupià. Des del local on assagen peces teatrals, intenten transformar tot allò que els envolta, però la detenció d'un company i la mort del dictador ben aviat ho canvien tot... Jordi Coca ha escrit una crònica veraç sobre la transició, una novel·la sense tòpics i plena de matisos. Aquesta obra, de la qual s'ha fet recentment una adaptació teatral, va obtenir el Premi Ciutat de Palma 1995.

Tres años después de sus andanzas en Quinteto de BUenos Aires, vuelve Carvalho. Y también vuelve Charo, con la inención de orientar el futuro del detective. A pocos meses del final del milenio, Carvalho vive una historia de amor, sectas, espionaje y muerte. Convocado para seguir un curso de espía y reclamado por una extraña mujer que primero le envía fax enigmáticos, luego enamorados, Carvalho convive con la sospecha de que ha sido elegido para una finalidad que no puede controlar. Bajo el peso del eterno diseñador del mundo, el poder del dinero, el detective hace suya la ansiedad de Beckett: <<Esto no es moverse, esto es ser movido>> y, por primera vez en su ya larga vida literaria, asume su condición de instrumento para la tragedia.

El quadern gris és un dietari que Josep Pla va escriure durant els anys 1918 i 1919 en la seva època d'estudiant de Dret a Barcelona i, sens dubte, una de les seves obres fonamentals. En aquesta edició, Josep Maria Castellet ha fet una acurada selecció dels textos més significatius per proporcionar-nos un document únic dels anys de formació de l'autor empordanès. Amb un llenguatge ric i subtil, ple de matisos, Pla alterna anècdotes universitàries, descripcions de viatges, cròniques de les estades al mas familiar, passeigs per la ciutat, aguts comentaris polítics, reflexions intel·lectuals i, sobretot, lúcids i irònics retrats de les persones que l'envolten.
En la actualitat, El quadern gris és considerat un dels llibres més importants de la narrativa catalana i, com assenyala el propi Castellet, <<una de les obres imprescindibles de la literatura del segle XX>>.

Francesc Candel aborda en aquest llibre la problemàtica de la forta immigració que va rebre Catalunya durant el període de l'expansió industrial a la postguerra. Candel és un testimoni directe de la gent, dels ambients, dels problemes i de les inquietuds de la Catalunya suburbial, de la qual ell mateix va formar part. Publicat per primera vegada l'any 1964, aquest assaig va tenir un gran ressò i un fort impacte social pel plantejament d'una situació que fins aleshores no havia estat tractada d'una manera oberta. Al llarg dels anys Els altres catalans s'ha convertit en un document històric sobre la immigració a Catalunya de referència obligada que actualment torna a tenir plena vigència.

Eugeni d'Ors (1881-1954) escriví des del gener de 1906 fins al juliol de 1921 una columna diària -que ell anomenava <<glosa>>-, a <<La Veu de Catalunya>> i, els últims catorze mesos, a <<El Día Gráfico>>. Aquest conjunt d'articles formen el vast Glosari orsià, sens dubte la seva obra fonamental, de la qual fins ara només ha aparegut el primer volum, Glosari 1906-1910, publicat encara en vida de l'autor. Una obra tan vasta i dissortadament tan poc assequible per al lector d'avui feia imprescindible la publicació d'una tria de les <<gloses>> més representatives per a posar-la a l'abast del nostre públic. El present volum -que ha anat a cura de Josep Murgades, profund coneixedor de l'obra orsiana- inclou més de tres-centes <<gloses>>, la lectura de les quals permet de valorar l'extraordinària importància d'Eugeni d'Ors en la literatura i el pensament contemporani. Com deia Josep Pla, darrera la ploma de l'Ors <<hi havia una cultura que hauria estat impossible de trobar en qualsevol altre autor del renaixement literari>>. 

Icària, Icària... relata una de les aventures més apassionants que l'home hagi pogut mai emprendre amb el propòsit d'establir la tan esperada Ciutat Modèlica n una Nova Jerusalem. Els aspectes històrics referits a  la personalitat d'Étienne Cabet, fundador del comunisme icarià, i a la contribució catalana en la quimèrica empresa que, en rigor, neix i agonitza meteòricament en la selvàtica terra de Texas a mitjan segle passat, enllaça -en una contrapuntística fabulació- amb el moviment anarco-sindicalista que va descabdellar-se tan tràgicament en l'època en què el general Severiano Martínez Anido exercí el govern civil a Barcelona, així com amb el fallit i cèlebre atemptat del <<túnel del Garraf>> contra la família reial i el dictador Primo de Rivera. 

De Can Fanga. Pixapins. Xauma. Són tres formes delicades d'anomenar els barcelonins des de la resta de Catalunya. ¿S'ho han guanyat? El fet és que al costat de la Barcelona olímpica la resta de catalans reclamen que es reconegui la seva aportació a l'èxit. ¿És cert que Barcelona fa de llançadora de Catalunya, o en realitat la gran ciutat vampiritza les energies de la resta del territori en profit propi?
Les set veus que parlen en aquesta obra ens recorden que Barcelona s'ha obsessionat tant en la seva competició amb Madrid que potser s'ha oblidat de Catalunya. Ho fan des de Lleida i des de Girona. Des de les Terres de l'Ebre i des dels Pirineus. Des de Vic i des de Tarragona. El seu seguiment diari de l'actualitat els permet copsar l'estat de la qüestió i reflectir com es viu en cadascuna d'aquestes zones un debat que aixeca passions.

La ciutat interrompuda: De la contracultura a la Barcelona postolímpica. Julià Guillamon, _. Barcelona: La Magrana, 2001

Catalunya té, naturalment, una història, i aquesta història l'ha anat caracteritzant i modelant. Però les dues grans immigracions del segle XX, la que té lloc amb motiu de l'Exposició Universal de l'any 29 i la posterior a la Guerra Civil, donen lloc a una nova societat, una part de la qual no se sent identificada amb aquells antecedents. I és precisament aquesta societat complexa la que conviu en el marc polític de l'Estatut de 1978.

La ciudad de los prodigios es la obra más ambiciosa y extensa de Eduardo Mendoza. Entre las dos Exposicions Universales celebradas en Barcelona -esto es, entre 1888 y 1929- la ascensión de Onofre Bouvila, repartidor de folletos de propaganda anarquista y vendedor ambulante de crecepelo, hasta la cima de un poderío a la vez delictivo y financiero, sobre el telón de fondo o forillo abigarrado de una ciudad pintoresca, tumultuosa y a partes iguales real y ficticia, nos propone un nuevo y singularísimo avatar de la novela picaresca y un brillante carrusel imaginativo, que convoca, con los mitos y fastos locales, a figuras como Reputín, los Zares, la emperatriz Sissí o Mata Hari, a modo de ornamentación lateral de una fantasía satírica y lúdica cuyo sólido soporte realista inicial no excluye la fabulación libérrima. De constante amenidad e inventiva, La ciudad de los prodigios es la culminación de la narrativa de Eduardo Mendoza y uno de los títulos más personales y atractivos de la novela española contemporánea.

Mientras la cuidad democrática siga siendo una necesidad, que no una utopía, la literatura podrá contribuir a construirla.>> Desde la perspectiva de que el arte y las letras tienen un papel en la formación de la conciencia de la ciudad, de la sociedad, Manuel Vázquez Montalbán nos invita a reflexionar con él. ¿Cómo? A través del análisis de tres de las ciudades clave en el paisaje del siglo XX (la socialista, la franquista y la posmoderna), y de su superacón para edificar esta nueva ciudad democrática, así como de los libros y las ideas que las han acompañado, enriquecido o contibuido a embrutecerlas. Un análisis tamizado por sus reflexiones en tanto que escritor que lee y no se deja asustar por la amenaza de la <<muerte de la palabra>> en una estética cada vez más audiovisualizada.

<<Cuenta el Génesis que una vez expulsado del seno familiar tras el asesinato de Abel, el fugitivo Caín y su horda fundaron la primera ciudad. Caín quiso construir con sus propias manos aquel paraíso del que sus padres tanto le habían hablado y restañar así con un gesto de soberbia la herida de una expulsión injusta. La invención de la ciudad cainita es coincidente con la invención de la historia.>>
A partir de esta anécdota fundacional, Félix de Azúa, con la brillantez estilística que le caracteriza, ha reunido en La invención de Caín la mayoría de sus escritos sobre ciudades y ciudadanos, sobre las urbes y sobre algunos urbanitas. Desde Venecia a Barcelona, pasando por Salzburgo, Múnich o Nápoles, entre otras, Azúa analiza, desmenuza y satiriza con la perplejidad de un turista sin guía muchos de los mecanismos internos que constituyen ese lugar que él califica como <<nuestro lugar>>.
<<En la ciudad nosotros hacemos nuestra propia ley, una ley sin dioses ni bestias. Tal es el motivo por el que me ha parecido no del todo inútil reunir algunas páginas escritas en el hogar de las ciudades>>.

En la Barcelona de 1979, en vísperas de las elecciones municipales, el detective privado Pepe Carvalho tiene que investigar las causas de un misterioso crimen. Un importante hombre de negocios llamado Stuart Pedrell aparece muerto a navajazos en un barrio extremo de la ciudad cuando desde hacía un año todo el mundo le suponía haciendo un viaje por la Polinesia. Carvalho averigua lo que hizo en el curso de este año, empieza a conocer la peculiar personalidad de la víctima -sus aficiones intelectuales y su obsesión por seguir los pasos de Gauguin e irse a los mares del Sur, que en la novela es un insistente símbolo de plenitud vital soñada e irrealizable- y va desenredando un complicado embrollo que tiene como fondo un sentimiento de frustración general. Desde la alta sociedad al inframundo de los suburbios, la novela traz un intenso cuadro de personajes y ambientes que refleja los conflictos personales y colectivos de la España actual.

Jaume Vicens i Vives (1910-1960) és una figura cabdal, que renovà totalment la historiografia catalana, deixà una obra immensa i exercí una gran influència. Deixeble de Bosch i Gimpera i d'Antoni de la Torre, la seva tesi doctoral tractava del segle XV, del qual esdevingué un reconegut especialista: Ferran II i la ciutat de Barcelona. La guerra el va apartar de l'ensenyament universitari, fins que el 1947 va guanyar una càtedra a Saragossa i el 1948 a Barcelona. A partir d'aquell moment va desplegar una immensa activitat pedagògica, i fou autor d'obres individuals i col·lectives. En són una mostra destacada Historia de los remensas en el siglo XV (1945), El gran sindicato remensa (1954), Aproximación a la Historia de España (1952), Industrials i polítics (1958), Manual de historia económica de España (1959)...
L'assaig que presentem Notícia de Catalunya, publicat el 1954 i ampliat el 1960, és una obra de gran interès, que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica. Segons l'autor, <<hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis>>. Aquestes paraules escrites quaranta anys enrera, quan el país patia la dictadura més ferotge de la seva història, són com una divisa, que es manté i es perpetua en el temps. Escrita en un estil àgil, eficaç i amè, aquesta obra ha esdevingut de lectura imprescindible i un clàssic de la moderna historiografia catalana. 

La novel·la Solitud és una de les més importants de la literatura catalana. L'acció se centra en dos personatges, la Mila i el Pastor. La Mila es trasllada a viure amb el seu marit a la muntanya i a poc a poc s'adona com es va separant d'ell. Aquesta circumstància fa créixer en el seu esperit una sensació de solitud, moral i física, que la confon i l'espanta. Al mateix temps, la protagonista s'acosta al Pastor, que és un enamorat de la muntanya i que fascina l'ermitana amb les seves paraules. Escrita el 1905, Solitud es va anticipar en molts anys a la psicoanàlisi. Víctor Català també va aconseguir descriure amb mestratge un univers mític en el qual la Plana (és a dir, la ciutat) i la Muntanya ( és a dir, les muntanyes, en general) s'oposen i s'encaren d'una manera magistral.

Terres de l'Ebre és, en efecte, l'obra d'un novel·lista nat, d'un escriptor de temperament i de raça, d'un narrador ambiciós, d'un poeta amb un missatge per lliurar. La prova dels anys no ha fet altra cosa que reforçar el valor de Terres de l'Ebre, que, avui com temps enrera, troba en el lector el mateix ressò d'inquietud i de puixança que despertava adés. Qui en els seus viatges i excursions hagi corregut el paisatge tantost tendre tantost implacable de les ribes de l'Ebre, no haurà pogut evadir-se a la impressió que és un paisatge que demana i mereix una novel·la. Aquesta novel·la és Terres de l'Ebre.

Agustí Calvet (1887-1964), més conegut com a <<Gaziel>> fou un dels grans mestres del periodisme modern a Catalunya. Dirigí el diari barceloní <<La Vanguardia>>, on va publicar cròniques i articles, alguns dels quals són bàsics per a entendre la vida política catalana i peninsular d'abans de la guerra civil, època en què Gaziel fou un veritable maître à penser de la burgesia del nostre país. Exiliat durant la guerra, retornà el 1940, però ja no pogué reprendre les seves activitats periodístiques. Aleshores es dedicà a escriure llibres de memòries i de viatges, ja en català, els quals obtingueren un remarcable èxit de crítica i de públic. Entre els seus llibres destaca l'obra que presentem, Memòries: Història d'un destí (1893-1914). Aquestes Memòries traspuen el plaer de l'autor per la recreació d'un temps ja definitivament perdut, plaer que Gaziel sap comunicar perfectament als seus lectors i que, en bona part, procedeix de la seva brillant experiència com a periodista.

Ambientada en una Barcelona de claroscuros y contrastes, Últimas tardes con Teresa narra los amores de Pijoaparte, típico exponente de las clases bajas y marginadas cuya mayor aspiración es alcanzar prestigio social, y Teresa, una bella muchacha rubia, estudiante e hija de la burguesía. Los personajes de esta novela a la vez romántica y sarcástica pertenecen ya, por derecho propio,  a la imaginación colectiva y la cltura de nuestro país. Hito de la literatura española contemporánea, esta obra consolidó internacionalmente el nombre de su autor.

Comentaris i suggeriments