Sens dubte, l'ús de l'espai urbà que fan les persones que hi viuen o hi treballen, l'activitat de les empreses i institucions que s'hi ubiquen i la gestió de la ciutat que fa el Govern municipal inclouen un ventall amplíssim d'accions que en el seu conjunt són la causa de la major part dels seus efectes mediambientals. Tanmateix, bona part d'aquestes accions i efectes estan condicionats pel receptacle físic on es produeixen, és a dir, per la forma que té la ciutat i per com han estat construïts els seus espais i edificis.
Certament, es pot dir que les ciutats on vivim són les que són, amb la forma i les construccions que els ha donat la seva història. Tanmateix, tot i que les trames urbanes tenen una notable inèrcia al canvi, les ciutats no són configuracions estàtiques, les ciutats creixen i també es remodelen.
Creixement i remodelació són processos de canvi de la configuració de la ciutat en què cal tenir molt presents les repercussions mediambientals.

A Barcelona, podríem dir que ja no hi pot haver creixement per extensió, i això és veritat si ens referim estrictament al municipi, però no ho és si entenem que la ciutat de què el municipi forma part és un ens molt més extens, on inevitablement es donaran encara creixements de certa importància per atendre demandes de sòl per a habitatges i activitats que les àrees ja urbanitzades no podran satisfer. És per això que, al marge de termes municipals, als ciutadans de Barcelona, com als dels altres municipis, els ha de preocupar com es produeixi el creixement pendent.

No és estrany, per tant, que els dos primers punts del Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat, Agenda 21, de Barcelona es refereixin directament a la qüestió del creixement des d'un plantejament decididament territorial. Els aspectes que s'han de considerar en els processos de creixement de les trames urbanes són tres:

· La quantitat · La localització · El caràcter.
· La quantitat.
· La localització.
· El caràcter.

En un territori tan intensament urbanitzat com la regió metropolitana de Barcelona, és molt important preservar tant com sigui possible els espais no urbanitzables. Les raons d'aquest criteri són diverses i importants. L'espai no urbanitzat facilita la recàrrega dels aqüífers i la vegetació necessària per al manteniment dels ecosistemes naturals, cosa que contribueix, a més, a neutralitzar les emissions a l'atmosfera. Així mateix, l'espai no urbanitzat és necessari per al lleure i per a la percepció dels paisatges, entre ells els rurals que li són propis, com per a la identificació, que aquests espais permeten, dels nuclis urbans com a ens físicament separats. Caldrà, doncs, que es prenguin les mesures per evitar el consum banal del territori, aquell que no és necessari perquè es tracta d'implantacions de coses prescindibles, o que poden disposar-se de forma que el consum sigui molt menor.

En segon lloc, cal considerar la localització dels creixements. Aquests poden ser pretesament autònoms i dispersos i en llocs poc adequats com tantes urbanitzacions dels anys seixanta o setanta, o com semblaven tornar a impulsar les mesures legislatives del govern de l'Estat de 1998 i 2000. També poden ser creixements en continuïtat de les àrees urbanes existents, amb les quals poden establir bones relacions funcionals, i la imatge de les quals poden complementar i millorar formalment.

En tercer lloc, hem de tenir en compte el caràcter d'aquest creixement: es pot créixer formant àrees de baixa densitat d'habitatge o d'activitats especialitzades funcionalment, o al contrari, mitjançant àrees d'una certa densitat i funcionalment mixtes on hi hagi residència i activitat.

És prou clar que amb una certa densitat necessitarem menys sòl per ubicar un determinat nombre d'habitatges o llocs de treball. Així mateix, la mixtura d'usos que tenen molts teixits urbans de les ciutats existents s'ha mostrat fins avui com el model més eficient per evitar la segregació espacial de les seves diverses parts.

Cal afegir que el creixement relativament dens i en continuïtat amb els teixits urbans existents, a més d'estalviar sòl, minimitza el perímetre de contacte, sempre conflictiu, entre les àrees urbanes i l'entorn rural.
Recordem que el sòl és un recurs escàs, molt especialment en una àrea com la regió metropolitana de Barcelona, i tot i que el podem considerar, en certa manera, renovable en tant que les àrees urbanes es reutilitzen al llarg del temps i a vegades de diferent manera, cal tenir present que "el consum de recursos renovables de forma més ràpida que el seu ritme de renovació" és el segon dels criteris acceptats per qualificar un procés com a insostenible. Sobre aquesta qüestió ha estat sovint citada una dada procedent dels estudis del nonat Pla Territorial Metropolità de Barcelona: que en el període 1976-1996, dins l'àmbit de la regió metropolitana, l'ocupació de sòl s'havia doblat. És a dir, que en els vint anys del període assenyalat s'havia ocupat tant sòl com en tota la història anterior. En els darrers deu anys hi ha una percepció general que el ritme d'ocupació continua essent intens. Certament, les causes d'aquest fet són complexes i no es poden atribuir responsabilitats massa focalitzades; en tot cas és evident que no es pot seguir així. És inexcusable adoptar una actitud decididament restrictiva en les noves ocupacions de sòl per a les infraestructures i les trames urbanes. Això es reflecteix, amb radicalitat, en la primera línia d'acció de l'A21 de Barcelona, que diu literalment:

"Congelar l'extensió del sòl urbanitzable mentre s'elabora i s'aprova un pla territorial metropolità basat en els principis de la sostenibilitat, que inclogui entre els seus objectius la protecció dels sistemes naturals i la seva connectivitat."
Aquesta línia d'acció es complementa amb una segona, que diu:
"Catalogar, valorar i protegir la totalitat dels espais lliures (agrícoles, forestals, litorals, fluvials... i també residuals) com a espais d'interès per a la biodiversitat..."
És clar que si el creixement és mesurat, cosa que comporta una certa densitat, i se situa en continuïtat amb els nuclis urbans existents, es facilita l'objectiu de protegir els espais lliures territorials; i a la inversa, des d'una protecció adequada dels espais lliures es poden condicionar les opcions de creixement de forma que aquest hagi de ser
l'estrictament necessari en les localitzacions adequades i amb les densitats suficients per poder complir aquestes condicions.

La mobilitat en el territori
A més de tot això, cal referir-se a un altre efecte ambiental important que resulta de la configuració dels nous creixements de les ciutats: els modes de la mobilitat. Com sabem, el desplaçament de les persones i les mercaderies és causa d'una alta proporció de l'energia que es consumeix -en la seva major part procedent de "recursos no renovables", primer criteri de no sostenibilitat- i també és causa d'una bona proporció de residus, en especial CO2, que per la seva quantitat no neutralitzable causen una "degradació acumulativa en l'entorn", tercer criteri de no sostenibilitat, i aquí l'entorn el podríem entendre en la seva dimensió planetària.

Certament, estem en un espai metropolità i és consubstancial amb la seva naturalesa que la gent es mogui de cap a cap del seu àmbit, ja sigui per motius de treball, educació o lleure. L'espai metropolità ofereix uns avantatges d'oferta que seria absurd no aprofitar, però fer-ho no hauria de comportar un augment sempre creixent en el recorregut al lloc de treball ni, sobretot, un ús cada vegada més gran del vehicle privat. És veritat que cap configuració de la implantació urbana no podrà impedir que les persones es desplacin on vulguin i en el mitjà que vulguin, i és bo que aquesta possibilitat estigui oberta, atès que la llibertat de decidir és un bé que cal protegir totalment.

Tanmateix, serà convenient que la configuració del territori urbanitzat ajudi que les decisions sobre els destins i els modes de desplaçament de les persones prenguin majoritàriament les opcions ambientalment menys desfavorables. Hi ha dos criteris bàsics que cal tenir en compte per avançar en aquest objectiu:

· La preferència pels teixits urbans densos i mixtos. Aquest criteri que, com hem dit, contribuïa a la preservació dels espais lliures territorials i a la cohesió social, és també molt important per afavorir una mobilitat tan sostenible com sigui possible. Si en el municipi de Barcelona aproximadament un terç dels desplaçaments es fan a peu -fórmula 100% sostenible, a més de saludable- és perquè la ciutat està composta de teixits densos i mixtos que fan que hi hagi una probabilitat relativament alta que es donin casos de proximitat entre la residència, el treball i els serveis.

És veritat que quan en el planejament es proposen distribucions dels habitatges i de l'activitat en l'espai, no es pot garantir en cap mesura que els llocs de treball d'una àrea siguin ocupats per gent que visqui en els habitatges pròxims, encara que hi hagi una lògica general dels comportaments que tendeixi a aproximar ambdós si és possible. El que sí que es pot garantir és que a les àrees amb un grau d'especialització elevat, sia en habitatge, sia en activitats econòmiques, quasi tots els residents s'hauran de desplaçar per anar al seu lloc de treball o quasi tots els llocs de treball seran ocupats per treballadors que vindran de lluny. Atès que la mobilitat obligada és el concepte tècnic que s'utilitza per referir-se als desplaçaments residència-treball, podríem denominar aquestes àrees com de "mobilitat obligatòria".

En el territori metropolità trobem nombrosos exemples d'aquestes àrees. Cal fer, però, una matisació: els polígons industrials, que serien àrees del tipus a què ens estem referint, han tingut sentit com a espais que acollien construccions i activitats de difícil integració amb l'habitatge. Avui, però, a causa de la mecanització, robotització i segmentació dels processos industrials, han disminuït enormement els llocs de treball de les plantes de producció i, en canvi, han aparegut parts segmentades del procés: disseny, màrqueting, comptabilitat, etc., que constitueixen la major proporció de llocs de treball i que són perfectament integrables amb l'habitatge en teixits urbans mixtos.

· El segon criteri és concentrar el creixement en els llocs servits, o servibles, amb un transport públic eficient. En un interessant article de Josep M. Carrera1 es fa palès com el creixement demogràfic, importantíssim, del període 1950-80 del conjunt dels municipis de la regió metropolitana es polaritzava en els eixos servits pel ferrocarril. Creixien, principalment, els nuclis d'una certa importància servits per estacions de ferrocarril. Aquesta pauta contrasta fortament amb el que ha succeït després de 1990 quan la pèrdua de població, esperada i natural, dels municipis grans és coincident amb una gran dispersió del creixement en municipis mitjans o petits, que en una bona proporció no estan dotats de servei ferroviari. Aquest canvi de pauta de localització és clarament negatiu per a un model de desenvolupament del territori ambientalment acceptable.

El Pla Territorial Metropolità
El Pla Territorial Metropolità, d'obligada formulació des de 1987, havia d'haver aportat un model de desenvolupament territorial que donés una resposta satisfactòria als tres components de la sostenibilitat del territori: equitat, economia i ecologia. Després de deu anys de treballs, l'any 1998 es va redactar una versió d'aquest pla que no ha estat ni tramitada, ni debatuda, ni tan sols presentada oficialment. En aquesta situació és comprensible la radicalitat que proposa la primera línia d'acció de l'A21 a què ens hem referit abans. Són massa importants les coses que depenen del model territorial perquè es puguin anar prenent decisions de creixement des d'òptiques exclusivament focalitzades en interessos locals, per respectables que aquests siguin.

Tanmateix, el pla territorial metropolità no ha deixat mai d'anunciar-se com una cosa més o menys imminent, i ara també és així. Tant de bo. Però hauria de ser un pla que donés una resposta concreta als problemes plantejats sense remetre'ls a posteriors plans comarcals o directors. Els problemes bàsics són: quina quantitat de sòl inevitablement s'haurà d'urbanitzar per donar resposta a les demandes estimades, com es localitzarà aquest sòl en funció de les àrees urbanes i de les xarxes de transport públic existents o de possibilitat creïble, i quines condicions mínimes haurien de tenir aquests creixements pel que fa a densitats i usos. Com a complement a tot això, el pla ens ha de definir de manera positiva els sistemes d'espais no urbanitzats que de forma quasi definitiva han d'ésser preservats per assegurar l'estàndard ambiental i paisatgístic d'aquest territori, així com per permetre estratègies de supervivència en situacions no previsibles.

Aquesta demanda que, des de fa temps, té sòlids arguments, avui rep, a més, el suport de disposicions legislatives. La recentment aprovada (març de 2002) Llei d'urbanisme de Catalunya, encara que des del meu punt de vista no es poden qualificar de bones totes les seves aportacions, sí que es manifesta amb prou claredat amb relació al que estem parlant.
En concret, l'article 3 té el títol: "Concepte de desenvolupament urbanístic sostenible", i conté expressions com les següents:

"El desenvolupament urbanístic sostenible (...) comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, (...) a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures.
"(...) atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, (...) i consolidin un model de territori globalment eficient.

"L'exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d'acord amb l'ordenació territorial, l'objectiu del desenvolupament urbanístic sostenible."

Hi ha qui pot trobar tot això massa genèric; tanmateix, em sembla important que la sostenibilitat dels processos de desenvolupament urbanístic sigui un mandat de llei, i sobretot que s'assenyalin com a motius d'insostenibilitat el consum de sòl i la dispersió dels creixements, i també que es faci esment de l'ordenació territorial com a instrument per garantir el desenvolupament urbanístic sostenible. Ara falta que la llei es compleixi i no passi com amb la de 1987, que establia l'exigència de redactar un pla territorial que encara esperem. En relació amb això, cal recordar que el desenvolupament urbanístic està sotmès a la intervenció dels ciutadans mitjançant suggeriments, al·legacions i també recursos si s'incompleixen les determinacions d'observança obligatòria. L'article 3 dóna peu a impugnar aquelles decisions que siguin contràries als principis enunciats; caldrà, però, que ciutadans i institucions estiguin atents per anar creant una veritable cultura de l'urbanisme sostenible.

D'altra banda, Barcelona i tots els municipis de l'àmbit metropolità que són sensibles a les greus implicacions del model de desenvolupament en la sostenibilitat del territori, haurien d'exigir, segurament amb més insistència que fins ara, la formulació del Pla Territorial Metropolità, tantes vegades anunciat, en la qual haurien de tenir lògicament la participació necessària perquè pugui ésser un document suficientment assumit i útil com a marc de coherència dels processos urbanístics.

Recordem que al començament es deia que les àrees urbanes evolucionen perquè creixen i es renoven. Fins aquí hem tractat del creixement, l'extensió de l'espai urbanitzat, i n'hem analitzat les condicions perquè es pugui inscriure dins la consideració de desenvolupament urbanístic sostenible. Barcelona, com a referent d'una regió metropolitana, hi té coses a dir, com hem vist, però Barcelona, dins del marc del seu municipi, ja no pot créixer. El Pla General Metropolità de 1976 va assenyalar les escasses possibilitats de creixement que quedaven, en alguns casos -vegeu Torre Vilana- a contracor, com a conseqüència de resolucions judicials de recursos presentats. Avui sortosament ja no se senten opinions que defensin l'ocupació urbana de Collserola o del que resta dels turons de la ciutat.

Tanmateix, Barcelona sí que renova els seus teixits, i ho fa intensament des de principis dels vuitanta. D'entrada, i considerada globalment, aquesta actitud està en la línia d'afavorir la sostenibilitat del sistema metropolità. Com més eficient sigui l'ús que es faci de les àrees ja urbanitzades, menys necessitat hi haurà en principi d'ocupar més sòl i d'augmentar les necessitats de desplaçament. La intensificació dels usos en una àrea ben dotada d'un transport públic encara millorable contribueix a disminuir l'ús del vehicle privat. És fàcil d'entendre que aquests arguments valen també per a qualsevol ciutat d'una certa entitat i amb un cert nivell de transport públic, com és el cas d'algunes més a la regió metropolitana.

Subratllem sobre això que l'esmentat article 3 de la nova llei d'urbanisme fa una referència concreta a la rehabilitació i la renovació en sòl urbà com a línies d'actuació a considerar per a un desenvolupament urbanístic sostenible, referència que sens dubte està en la lògica de propugnar el millor aprofitament possible de l'espai ja urbanitzat abans d'urbanitzar-ne de nou.

La primera de les línies d'acció de l'objectiu 2 de l'A21 de Barcelona és completament coherent amb aquest criteri i que propugna la defensa de la ciutat compacta i diversa que és Barcelona:
"Millorar la qualitat dels teixits urbans consolidats i recuperar mitjançant la renovació urbanística els que són obsolets o degradats, respectant les característiques dels nuclis antics dels barris, per assolir la plena utilització de l'àrea urbana i disminuir la demanda de nou sòl."

La segona línia d'acció d'aquest objectiu fa referència a un criteri bàsic, que ja s'hauria de tenir present en la definició dels creixements urbans i que s'hauria d'exigir amb més insistència en la renovació de les àrees urbanes:
"Mantenir i potenciar la complexitat de la ciutat. Adequar la normativa urbanística, la fiscalitat i les ordenances d'activitats per afavorir l'estructura compacta, la mixtura d'activitats i la diversitat d'usos i la interrelació entre grups socials, amb llocs de treball i residència a tots els barris."
És prou evident que la renovació urbana de Barcelona s'ha mogut en aquesta línia sense desviacions substancials fins ara. Tanmateix, és oportú fer algunes consideracions per assenyalar aspectes que no s'haurien de perdre de vista.

Ritmes i context de la renovació urbana
En primer lloc, cal tenir present que no es pot pretendre tenir sempre la ciutat sencera en perfecte estat de revista, és a dir, amb tot el seu cos físic preparat per jugar el paper que representi la utilització econòmicament i ambientalment més eficient del seu espai.

Això és un desideràtum a què cal aspirar, però sense que això ens porti a activar simultàniament tots els projectes de renovació possibles. D'una banda, la renovació de la ciutat ha de tenir unes pautes adequades al que realment es pot portar a terme en un període determinat; per altra banda, els ritmes han de permetre una recomposició en termes positius dels continguts socials que rauen en els teixits a renovar. També cal dir que no és dolent que a la ciutat hi hagi sempre una certa proporció de teixits pendents de renovació que donen acollida a realitats socials que l'ortodòxia urbanística inevitablement margina. Aquests teixits no seran sempre els mateixos; seria greu que fos així. La renovació d'unes parts es produirà paral·lelament a l'envelliment i l'obsolescència d'altres, que hauran d'ésser objecte de futures renovacions. Podem dir que la ciutat s'ha de reprojectar i renovar contínuament, a la vegada que hauria de tenir sempre parts que encara no han assolit les noves cotes de racionalitat urbana, sense renunciar que les assoleixin algun dia.

En segon lloc, amb relació al manteniment de la mescla d'activitats i habitatges que es reclama per als teixits urbans, cal tenir presents les dinàmiques de canvi pel que fa a la demografia i als llocs de treball a Barcelona -i altres municipis que estan en situació similar- s'han constatat en els darrers anys i que es poden preveure per als que vindran. Barcelona, que té un nombre d'habitatges limitat pel planejament i que, exhaurint les possibilitats d'increment, difícilment superarà gaire els 700.000, perd població per la disminució de l'ocupació mitjana de l'habitatge deguda a l'envelliment de la població i les noves tipologies familiars, que fan que passem dels quatre habitants per habitatge teòrics amb què es feien els càlculs als anys seixanta a una xifra al voltant de dos, en què probablement s'estabilitzarà. Per tant, és previsible que Barcelona encara perdi població, a no ser que la immigració amb pautes d'ocupació molt més elevades compensi la pèrdua, cosa que podem dubtar que sigui absolutament desitjable.

component d'ordre social
D'altra banda, la transformació de les edificabilitats industrials en sostres aptes per a un ventall més ampli d'activitats econòmiques amb uns estàndards de llocs de treball per superfície construïda molt més elevats que a les velles instal·lacions industrials, pot fer que a la ciutat els llocs de treball localitzats augmentin mentre els treballadors residents a Barcelona disminueixin. Podem considerar normal que en el municipi central metropolità es doni una certa desproporció a favor dels llocs de treball localitzats, però hem de tenir present que això comportarà quotes de mobilitat obligatòria que convindria valorar. Per aquests motius, i també per facilitar un cert repartiment de les activitats terciàries en el territori, penso que fóra bo considerar si no caldria orientar més cap a l'habitatge, amb altes proporcions d'habitatge assequible, algunes renovacions d'àrees urbanes que poden plantejar-se en el futur pròxim. Voldria afegir que el problema principal de les promocions importants d'habitatge assequible -tipus preu taxat- no és que creïn guetos o enclavaments com a vegades es diu, sinó que en cap cas no n'hi haurà prou per atendre les necessitats que hi ha plantejades a curt termini.

La sostenibilitat també té un component d'ordre social; cal assolir la suficient equitat que afavoreix la necessària cohesió. En aquesta qüestió, la disponibilitat d'habitatges accessibles per als qui en necessiten és bàsica. Tanmateix, seria equivocat pensar que això té solució en l'àmbit del terme municipal de Barcelona, o de l'Hospitalet o de Santa Coloma, etc., que són ciutats sense espai per créixer.

Sí que val la pena, però, ocupar-se que en l'àmbit del municipi la proporció entre habitatges i activitats sigui la més interessant per a la ciutat i la més apropiada per al medi ambient del territori.
Finalment, cal dir que defensem els avantatges de la ciutat densa, però d'això no s'ha de desprendre que sigui positiva qualsevol densificació dels teixits existents. No hem de perdre de vista que en els municipis de l'aglomeració central metropolitana hi ha nombroses àrees a les quals la renovació urbana hauria d'aportar, si fos possible, una disminució substancial del volum d'edificació existent.

1 Papers. Regió metropolitana de Barcelona, núm. 36.