Contra 'Farsalona'

ASSAIG

ADOLF BELTRAN XANDRI

Manuel Delgado, Elogi del vianant. Del "model Barcelona" a la Barcelona real. Edicions de 1984. Barcelona, 2005.

Que ningú no es refiï del títol d'aquest llibre, Elogi del vianant. El vianant elogiat per l'antropòleg Manuel Delgado (Barcelona, 1956) no és el burgès del tortell del diumenge, ni cap dels seus succedanis, sinó aquell que ha ocupat la via pública contra desfilades militars, reunions del Banc Mundial i cimeres europees, la guerra de l'Iraq i el PP després dels atemptats de l'11-M... En aquest vianant Delgado hi veu l'esperit ressuscitat d'una ciutat "crònicament rebel", el revers de la Barcelona "bona noia, falsa i narcisa, arrogant i domesticada", que, al seu parer, ha imposat la política municipal de les últimes dècades.
Després de l'esquerdada del Carmel i del bluf del Fòrum tothom s'atreveix amb l'alcalde Joan Clos, de manera que, en certa mesura, Elogi del vianant va a favor del corrent. Aquest no és, però, un llibre oportunista ni de circumstàncies: ja fa molts anys que Delgado es rebel·la contra el "model Barcelona", que fa el cim als Jocs Olímpics del 1992 i fa llufa al Fòrum 2004. Tampoc no és una obra superficial: la seva crítica és radical, en el doble sentit d'impetuosa i profunda. Si recorda la samba desmanegada de l'alcalde Clos al ritme de Carlinhos Brown, no és pas per una qüestió de sentit del ridícul, o de la seva mancança. El problema és, per Manuel Delgado, el contrast entre la retòrica oficial del bon rotllo (que, sens dubte, arriba a la caricatura amb la vèrbola bufada i vàcua de l'actual alcalde) i la realitat de pobresa, barris corcats, desnonaments, batudes policials contra immigrants... Elogi del vianant està escrit des de posicions apocalíptiques, en el sentit que hi donava Umberto Eco: des de fora i en contra del sistema. Impugna el model de ciutat, i, en el fons, el model de creixement capitalista contemporani.
El mal, per Delgado, ve de lluny. No hi hauria diferència entre l'alcaldia de Clos i la de Maragall, ni entre les gestions urbanístiques d'Acebillo i Bohigas, ni tampoc gaire, de fet, entre la Barcelona de l'etapa actual, "suposadament democràtica", i la del tardofranquisme. Barcelona és i ha estat, diu, el paradís de l'especulació.

AL·LUCINAT I VISIONARI
Seria neci negar, reconeix l'autor, les evidències de millores en infraestructures i equipaments, la producció massiva d'espai públic, les transformacions estètiques de qualitat... Però si bé a la introducció es consigna aquesta part positiva, en realitat pesa ben poc al llarg del llibre. L'èmfasi, la ràbia, estan posats en la denúncia d'un projecte arquitectònic i urbanístic considerat "al·lucinat i visionari" -i dels seus responsables, titllats de demiúrgics, despòtics i messiànics-. El seu projecte enllaçaria amb la tradició utòpica, de la Ciutat del Sol de Campanella als falansteris, que vol convertir l'espai en un exemple moral. L'antítesi n'és Babel, replicada en el Los Angeles de Blade Runner: un formiguer convuls, amenaçador, incontrolable, que el model Barcelona voldria conjurar amb la constitució d'un community spirit. De fet hem assistit, a Barcelona, diu Delgado, al naixement d'una nació. Caram!, tants escarafalls de l'esquerra davant la més mínima vibració catalanista... i ara queda retratada com a nacionalista! La base ja no seria l'herència lingüística, històrica o cultural, sinó la fabricació controlada d'emocions i commocions, una estètica i una dramatúrgia "que és pura façana, esperit Disneyworld". Per què? Per amagar la "lluita entre els interessos implícits d'una majoria i la normativització social per mitjà de la qual s'expressen els interessos d'una minoria".

HOMOGENEÏTZAR-SE
Aleshores com s'explica que, almenys fins no fa gaire, una majoria de barcelonins estaven encantats amb la seva ciutat? Com els pobles colonitzats, seduïts per la suposada superioritat dels conqueridors, diu Manuel Delgado, així els barcelonins han acceptat d'homogeneïtzar-se a canvi d'una glòria "potser il·lusòria".
En Elogi del vianant, els antisistema de la ciutat hi poden trobar una bíblia. A l'abundant parròquia barcelonina que, tot i sent de dreta, es creu d'esquerra, la seva lectura li farà ballar el cap. Qualsevol podrà reconèixer que cal molt d'amor a Barcelona per escriure amb tanta ràbia, que cal també molt de talent per aconseguir una obra que arrossegui i enlluerni tant. Ara bé, un cop deixada reposar, a aquest comentarista, digueu-li integrat, se li plantegen una colla de dubtes. El principal: no peca d'un excés de vehemència, Manuel Delgado, d'agafar sempre el rave per les fulles? A vegades sembla un polític. Posem un cas: la destrucció de llocs emblemàtics és atribuïda, no pas a una falta de sensibilitat, sinó a la "lluita contra la memòria". (De fet, no costa gaire imaginar arguments similars en boca de l'esquerra majoritària, si la dreta hagués aplicat una política municipal com la dels últims 25 anys a Barcelona -que tampoc no costa gaire d'imaginar-.) Tampoc no queda clar quin urbanisme li sembla admissible, més enllà de les invocacions als arquitectes morts Ignasi de Solà-Morales i Enric Miralles. D'altra banda, com s'ha de prendre el lector algunes, diguem-ne, derives esotèriques del llibre? L'esventrament del Barri Xino tindria per objectiu lluitar contra el mateix Diable, el fracàs del Fòrum es podria deure a la maledicció dels afusellats del Camp de la Bota... Es tracta d'una refutació del racionalisme... burgès?

SÍNDROME CORTÁZAR
Contra alguns dels seus crítics, Oriol Bohigas va evocar l'anomenada síndrome Pessoa, l'atracció experimentada pels esnobs davant dels àmbits suburbials. Sense coneixe'n els gustos literaris, gosem atribuir a Manuel Delgado una síndrome Cortázar. Com a les novel·les del gran cronopi argentí, a Elogi del vianant hi trobem l'apologia de la vida que creix als marges i a les escletxes, de les floracions calidoscòpiques als carrers; de tot allò que és magmàtic, espontani, heterodox, fluid, incert, atzarós, imprevist... Quina petita meravella, per cert, que en aquest llibre Naomi Campbell hi consti com a figura del moviment antiglobalitzador, en lloc -suposem- de Naomi Klein!