Al sortir de Barcelona, la muntanya de Montjuïc sembla una proa immensa que talla les onades cap a llevant, com ha dita un gran poeta; mes, com ses companyes Sant Pere Màrtir, Tibidabo i Montalegre se van apetitant a cada rodada de l’hèlice, deixant veure les veres muntanyes, Montjuïc sembla tot seguit abaixar-se, i pendre la forma d’una barca de pescadors anclada per una nit en eixa costa, niu d’àligues de nostra marina, una llanxa penjada en los vaixells d’alt port d’eixes serres; i les que a Barcelona rodegen semblen petits rebolls al costat del roure, petites arrels de nostres cordilleres, que van a perdre’s en la mar.

Montseny se deixa veure cada punt més i més, coronat, com lo vell patriarca, de sa cabellera d’argent, que li baixa espatlles avall, i son company Montserrat aixeca amb sos cent braços de tità lo trono de nostra reina i patrona, perquè beneesca eixes trerres i eixes mars, eixens muntanyes i eixes valls d’on se tallen los arbres mestres de nostres naus i les jàceres de nostres fàbriques; i eixos pobles que blanquegen a la darrera llum del sol, com vols dudons que van a jóc.

Beneïu-me també a mi, hermosa reina de la terra que més estimo; beneïu a mos companys de viatge, mentres jo us saludo de l’íntim del meur cor amb l’Ave maris stella.

VERDAGUER, Jacint: De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges, Tusquets Editores S.A., Barcelona, 2003