Vivor del tema La Catalunya-ciutat és una doble paraula que en el camp de les ciències del territori i per als qui estimem aquest país significa moltes coses, coincidents totes elles; és com una recomanació per caminar tos plegats en una direcció determinada. La Catalunya-ciutat és una doble paraula que arrenca, si no m'erro, de 1920, quan l'arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, en nom de la societat cívica La Ciutat Jardí s'adreçà en aquests termes al president de la Mancomunitat de Catalunya:  "L'atenció que la Mancomunitat de Catalunya posa a millorar les condicions tècniques del desenrotllament de la vida catalana encoratja la nostra Societat Cívica La Ciutat Jardí a parlar-vos dels problemes de la urbanització regional, avui en estudi a totes les nacions d'elit". "Urbanitzar una regió, urbanitzar una nació, és preveure la seva futura distribució orgànica i reglaments vitals a què deu obeir, en desenrotllar-se. No es tracta del conegut problema de l'extensió de la ciutat, ni encara que sigui tan amplament entès, com a Boston, per exemple, on l'extensió i el seu pla abraça multitud de municipis subalterns. Es tracta de considerar que la regió o nació és com una ciutat, que les construccions que arreu d'ella s'elevin, fàbriques, habitacions, explotacions mineres, etc., duraran molts anys, i que convé, per tant, sotmetre-les a una ordenació. "La Societat Cívica La Ciutat Jardí creu que hem d'apressar-nos a determinar les grans artèries de la futura enorme Ciutat de Catalunya no perquè aquest futur sigui imminent, sinó per a evitar que, en el desordre de la construcció i de la indústria, es creïn obstacles grans a la perfecció de la seva formació. Creu que és hora de determinar les masses de parcs naturals que han de reservar-se; que s'han d'establir les ordenances generals d'urbanització i edificació rural; les ordenances i zones d'emplaçament d'indústries, les zones indestructibles d'agricultura; les línies de transport; en un mot: creu que l'estructura de la gran aglomeració de demà ha de cercar-se, ha de trobar-se i ha d'imposar-se. "La Mancomunitat de Catalunya és la patrocinadora de tots els progresos de la nostra terra, i és per aquest motiu que tenim l'honor de dirigir-nos a V.E., perquè, si així ho creu convenient, se serveixi acordar la reunió d'una Conferència d'urbanització regional de Catalunya, la qual, essent composta de representants autoritzats dels pobles i viles, Indústria, Comerç, Agricultura, Mineria, entitats interessades en el tràfic, en la construcció i en l'urbanisme, porti a terme els estudis preparatoris per a l'obra que preconitzem. "La nostra societat, que, per raó dels seus fins, va ésser representada en l'últim Congrés d'Edificació i Urbanisme de Londres, i que coneix, per tant, les modalitats d'aquest moviment de la urbanització regional, s'ofereix per a encarregar-se de la formulació del programa de la Conferència, d'acord amb el que V.E. es digni determinar." Des dels seus orígens, doncs, el concepte de Catalunya-ciutat condensa en un mot doble l'exigència per fer la gran ciutat de Catalunya i inclou un contingut polític en la idea subjacent d'exigir per a tots la millor qualitat urbana. Mitjançant aquesta qualitat, hom demana vertebrar, equipar i actualitzar les velles estructures del territori, tan plenes de tradició i d'essències culturals com mancades de modernitat. Dins la cultura moderna això es fa mitjançant el planejament territorial o físic que demana, per anar endavant, el planejament socioeconòmic paral·lel i sincronitzat. La terra, els homes i l'activitat dels homes sobre la terra són tres entrades imprescindibles per endegar un territori. Per als signants de l'escrit de 1920, el cas era que el territori no era qualsevol, sinó un territori històric, el territori d'una nació. RIBAS I PIERA, Manuel: Barcelona i la Catalunya-ciutat, Angle Editorial, Barcelona, 2004