Sant Just

A Sant Just l’MG surt de l’A-7, passa per sota d’un pont i de seguida, com si anés en ziga-zaga, es perd entre carreteres que travessen camps de tarongers i presseguers, la verdor de les hortes; pobles esbalandrats, que fan la impressió d’estar mig fets o mig desfets, suburbialització contumaç: i arreu petites fàbriques, alguna de gran, tallers, magatzems, una mena de caos o de rusc, amb tota casta de vehicles –tractors, motos, automòbils, furgonetes, grues, camions, carros- que circulen en totes direccions sotraguejant, sonant els clàxons. Anna ha apujat la capota, moltes polsegueres s’aixequen, moltes xemeneies industrials escampen fumassa.

Malgrat que el sol de la tarda bat de ple sobre la planura esvaïda, s’eleva d’en terra un alè d’humitat que sembla mantenir en l’aire la pols, el fum, i espessir-los. A qualsevol revolt guaita el curs apàtic i solitari, exigu, del riu Llobregat, com si es mantngués immòbil. Anna condueix amb seguretat, viratges i frenades, coneix el laberint de memòria.
I para de cop. La graveta xerrica. És una esplanada davant de tres altes naus de teulat d’alumini en angle recte i pintades de rosa, amb el cartell “Laminats del Baix Llobregat, S.A.”

Anna salta del cotxe, la seguixo, entra lleugera en una nau lateral, jo darrere. Anna és alta, silueta esportiva, els pòmuls marcats, els ulls negres i fulgurants. Els pits són petits, els malucs també. Té quaranta anys. És germana d’Elisabet, la meva dona. Vesteix un conjunt de fil color siena, de Margarita Nuez. El porter la saluda:

-Bon dia, senyora Alba.
-Hola, Pep.

La múltiple maquinària de la fàbrica ressona al vestíbul, decorat amb les plantes de plàstic prodigiosament imitades. Anna puja corrent l’escala metàl·lica de l’oficina. La segueixo. Parla amb sequedat, el gest segur.

-Bon dia, Rosa, posa’m amb el meu marit.
-Senyora Alba. Acaba de trucar per quarta vegada el senyor Gasch Rubí, sembla nerviós.
-Doncs sí que anem bé. Deixa el meu marit, d’aquest sí que no en traurem res. Truca a Norbert Gasch –es gira cap a mi-. Ara veuràs ben al viu per on ens mosseguen els gossos.

El despatx és vast i té unes finestres llargues que donen al paisatge pla i bastardejat del delta del Llobregat, l’horitzó solcat per l’autopista i el seu moviment incessant, al lluny es perfila la blavositat calitjosa de les muntanyes. Els mobles són funcionals, de fusta, pell i ferro. A les parets, grans litografies de dones: de Teresa Llàcer, arbres incendiats de groc i carabassa; d’Adelaida Murillo, una desfiguració lírica; de Carmen Laffont, un jardí frondós i delicat... “M’agrada la pintura femenina perquè el color hi té sentiment, mentre que el pintor mascle només hi imprimeix estètica. O prepotència.”
Damunt la taula del despatx, ovalada i sense més papers que un ample bloc blanc, hi ha un gerro de vidre, alt i fi, amb una rosa badada i també blanca.

PORCEL, Baltasar: Ulisses a alta mar. Barcelona, Edicions 62, 1997