....Pel Maresme amb Víctor Balaguer
- Les dues llavaneres
«Sortim de sota el cobert de l'estació per travessar la platja de Mataró», i Víctor Balaguer ens explica que les obres de prolongació de la via restaren parades molt temps, car la ciutat s'oposava que l'empresa fes seguir la ferrovia per la platja. Cal reconèixer que l’Ajuntament de Mataró d’aquella època hi veia clar. La via arran de mar seccionava la platja dels pobles i ha anat entrebancant a poc a poc la vida marinera. Avui les poblacions del Maresme tenen les platges interceptades, que és gairebé com no tenir-ne. Si els carrils s'haguessin fet passar part damunt dels nuclis marítims, s'hauria deixat lliure l'accés a mar i el tren hauria servit alhora els pobles de baix i els pobles de dalt tot al llarg d'aquesta costa. Certament que les obres del traçat havien d'ésser majors, però la Companyia també s'hauria alliberat de les despesesoneroses ocasionades per l’arranjament dels desperfectes produïts pels temporals.
Mentre ens fèiem aqüestes reflexions el tren ha passat entre «barcos» i hem travessat un carreró. Deixem enrera un raval mataroní, i el tren corre «entre el mar i la carretera». «El paisatge recobra animació i colorit.» El nostre cicerone/ amatent, ens va assenyalant, amb la seva mà fina i polida/ Termita de Sant Simó, que dona nom a la riera que hi passa a la vora; el veïnat de Mata en un relleix del muntanyam granític que s'acosta, indicat per l'esglesiola primitiva amb dos xiprers al costat, i, més ençà, l'ardit turó d'Onofre Arnau, amuntegament de roques porfirítiques i metamòrfiques que amb llur resistència enlairen les ruïnes informes del castell medieval. De la fortalesa caiguda, el nostre romàntic ens en parla així: «Abans era talaia vigiladora d'una mansió feudal; avui és la sentinella que guarda les ruïnes amuntegades ais seus peus».
La marxa del tren i l’aparició de la vall on s'amaga el caseriu de Sant Andreu de Llavaneres no donen temps per a una disquisició balagueriana. Ací no hi ha estació: no hi ha sinó un rengle de cases de terrassans i pescadors: les cases de can Sanç; però s'hi aturen el primer i el darrer tren de cada dia, a l’anada i a la tornada. Com que nosaltres hem estat matiners, hi tindrem parada: això dona lloc a Balaguer a parlar-nos de la població invisible.
«És un poble al qual gairebé no podem donar tal nom, puix que es troba molt disseminat, fins al punt que son mes les cases isolades que no pas les que en formen el casc. La major part de les cases, o, si mes no, les principals, son de rics propietaris que viuen a Barcelona o a Mataró.» Endevinem, tot i que el caseriu resta mitja hora lluny, que, aleshores com ara, Sant Andreu de Llavaneres era un poble d'estiueig. Podem afegir, però, que hi ha hagut una relativa concentració aquests darrers anys, a causa de la construcció de cases per a ésser habitades durant l’estiu; la qual cosa ha fet que l’eixamplament del nucli principal l’hagi posat en contacte amb els caserius dels verals, amb què s'ha dissimulat l’escapament característic d'aquest poble. Cal dir que les estadístiques no confirmen pas aquesta impressió. Comparant les dades contemporànies de la Guia balagueriana amb les de 1920, trobem en el nucli central 114 i 130 cases, respectivament. En 1857 aquest nucli tenia oficialment uns 500 habitants, i en 1920, uns 700. La població de tot el municipi Tany 1860 era de 1366 animes, la qual resulta superior a la de 1926, puix que en aquest solament n'hi figuren 1321. Això no obstant, sabem que el susdit any de 1926 hi havia 1605 habitants de dret. La contradicció és evident entre les dades oficials i les oficioses. Però ni aquesta xifra mes alta no ens dona per si sola la capacitat del poble, perquè cal tenir en compte que actualment hi estiuegen una vuitantena de famílies que permeten d'atribuir, a títol temporal, unes 400 animes mes a la població. En realitat Sant Andreu de Llavaneres constitueix un nucli capacitat per a uns 2000 habitants.
L'estiueig i l'agricultura fan viure aquest poble. Víctor Balaguer, amb les dades que ens en dona, ens parla de la mort de les vinyes per l'oídium. Ell troba les rabasses arrencades i les terres convertides en sembrats. Nosaltres sabem que la vinya després fou refeta, però la fil·loxera l'atuí de nou. Avui, bé que encara es fan uns 6000 Hl de vi una anyada amb altra, en canvi, de blat, no se'n fa de bon tros per al consum del poble, car els pagesos prefereixen dedicar-se a la patata primerenca, que per terme mitjà anual rendeix unes 4000 tones, i sobretot al pèsol, que s'hi fa com en cap altre lloc de la Costa gràcies a la configuració del terreny, que ofereix recers assolellats. No és rar que aquesta lleguminosa doni unes 2000 tones Tany. De mes a mes, tothom fa verdures per a vendré a Arenys, a Mataró i a Barcelona. Aquesta producció hortícola és obtinguda gràcies a una trentena de sínies que extreuen l'aigua del subsòl.
Mentre nosaltres hem retret aquestes dades comparatives, Víctor Balaguer parlava d'un document guardat a l’arxiu municipal, pel qual sabem que l'any 1541 Caries V va accedir que se separessin, municipalment, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, però nosaltres recordem que Pascual Madoz, en el seu Diccionario porta aquesta separació a l’any 1532: no sabem quina d'ambdues dates és la certa.
Mentrestant el tren arrenca. El nostre guia diu: «La major part d'aquestes cases i masies que veieu esbarriades per la falda de la muntanya, abans estrobaven a la platja, però a cada moment eren saquejades pels corsaris moros, que convertien aquesta costa en el teatre sangonent de llurs incursions pira-tesques». Nosaltres pensem, però, que aquesta reculada del poblament en plena Edat mitjana no deu ésser sinó una suposició, malgrat el cas que ens posa de can Lloreda, situada quasi al cim de la muntanya, a una hora llarga de la costa. Probablement, aquest desplegament concret és purament llegendari. Tret d’això, quan un hom veu, entre can Lloreda i el poble, la vella església medieval, massissa com una fortalesa i amb un campanar que és una veritable torre de defensa, pensa que les cases no devien separar-se gaire d'aquesta recol·lecta protectora.
El tren trepida sobre una riera, i Víctor Balaguer ens diu que és la de Sant Vicenç de Llavaneres. Tampoc no veiem el poble, per mes que el nostre company de viatge l'assenyala bo i parlant-nos amb entusiasme de Milans del Bosch, guerriller del temps dels francesos i home liberal del temps dels absolutistes, que nasqué i morí a la seva casa pairal, situada al terme d’aquest altre Llavaneres. Aquesta evocació, per una associació d'idees, ens porta a pensar que hi ha homes que es fan un nom, però el nom no fa pas els homes.
Sant Vicenc, és un poble mes pagès que no el seu germà: Víctor Balaguer no ens en dona cap dada.
Encara un castell aturonat: la torre «de Valls», del baró de La Doncel, de la qual hom diu si fou mansió senyorívola dels Rocabertí. «Dels valls antics no en queda altre vestigi que l’apilament enlairat ais costats, indicador del lloc on hi havia les muralles. Es veuen encara els golfos del pont llevadís i la decoració gòtica de les finestres, com per a protestar, en nom d'un passat gloriós, de la profanació comesa en convertir el castell feudal en una casa d'esbargiment.»
La indignació del poeta se'ns encomana mentre el tren corre i Caldetes s'acosta.
VILA, Pau: Visions geogràfiques de Cataluny Volum II. Biblioteca Geogràfica Barcino, Editorial Barcino, Barcelona, 1963
