...
A Manuel Ribas i Piera Quatre episodis de l'urbanisme resistent Benvolgut amic: L'altre dia, parlant de la història de la Societat Cívica Ciutat Jardí, vaig adonar-me que no coneixia l'antologia de textos de Nicolau M. Rubió i Tudurí sobre planejament regional que tu havies recollit fa un parell d'anys. Ara, gràcies a la teva amable tramesa, l'he consultada atentament i haig de reconèixer que m'ha donat moltes dades noves sobre la teoria del planejament a Catalunya els anys vint i trenta. Ens hem referit sempre massa exclusivament al Rubió paisatgista i jardiner i hem oblidat sovint les seves teories sobre l'ordenació del territori, sota la idea preeminent de la "gran ciutat de Catalunya". Sempre hem dit que l'Avant-projecte del pla de distribució en zones del territori català, fet en col·laboració amb el seu germà Santiago, és la porta d'entrada al país d'un nou concepte d'urbanisme que inclou la regulació dels espais més enllà de les ciutats consolidades, però el teu llibre m'ha descobert una sèrie d'altres textos que confirmen encara més aquest esdeveniment. En el pròleg fas una observació encertadísssima: "no fou el seu l'urbanisme quantitatiu dels planners, sinó que conreà la idea de la ciutat feta d'arquitectures (per tant, formal i formalitzadora alhora dels grans espais) i es va batre per ella". És a dir, en el pas de l'arquitectura a la ciutat i de la ciutat al territori, Rubió no abandona els problemes de formalització, com faran al cap d'uns quants anys molts planificadors, ancorats en el mite dels plans generals, plens només de receptes quantitatives, oblidant que l'espai públic és la matriu real dels àmbits territorials. Aquesta voluntat "formalitzadora" ja havia tingut en les nostres ciutats altres episodis. Acaba de sortir el llibre Els inicis del pensament conservacionista en l'urbanisme català (1844-1931) de Joan Ganau, del qual podem extreure uns bons testimonis. El text -desgraciadament poc il·lustrat- és una afinada investigació sobre la història de la conservació dels monuments en el nostre urbanisme. Però, més enllà del conservacionisme, podem entreveure un segon argument: la lluita per la defensa de la qualitat formal de la ciutat i àdhuc de la tradició de certes morfologies en el moment en què, tant el pla Cerdà com les reformes de la ciutat vella, amenaçaven d'atendre només la funcionalitat dels nous carrers amb esventraments descurats. Al darrere d'aquesta actitud, cal trobar-hi una crítica a l'homogeneïtat del pla Cerdà, una proposta de superar els mètodes gairebé universals dels eixamples amb una cirugia de detall. No es tracta només de salvar els monuments amenaçats, sinó, sobretot, de controlar la forma dels espais urbans com a testimonis actius d'una col·lectivitat i àdhuc com a expressions estètiques d'un sistema orgànic. Les discussions sobre la forma de les rondes, les polèmiques al voltant del pla Jaussely i els enllaços amb les ciutats agragades, les frenades als plan abassegadors de Baixeras, els esforços de Puig i Cadafalch, de Domènech i Montaner, de Romeu per refer la integració orgànica de la Via Laietana, els projectes successius per endolcir esventraments projectats per Cerdà, la cura amb què cada detall fou discutit al llarg dels anys són mostres de l'arrelament del "projecte urbà" entre els nostres urbanistes, a cavall entre el Modernisme i el Noucentrisme. És natural, doncs, que, quan Rubió enfocava els temes del gran territori, seguís atent a aquests valors urbans en el projecte d'una Catalunya-ciutat. Els conservacionistes -els microcirurgians urbans- tenien també uns precedents que sovint han estat oblidats, a l'ombra de la gra operació extensiva de Cerdà. Haig de referir-me a un altre llibre recent: Barcelona, ciutat de transició (1848-1868) de Ferran Sagarra, que porta un subtítol prou significatiu: El projecte urbà a través dels treballs de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca. Es tracta d'una investigació d'un període del nostre urbanisme amb l'adequat emplaçament cultural d'arquitectes com Garriga i Roca o Rovira i Trias que, enfront dels creixements il·limitats, treballaven a favor de les jerarquies de les xarxes viàries i de la reformalització de la ciutat. Hi ha un lligam entre les tesis dels tres llibres que m'han caigut simultàniament a les mans: la mateixa preocupació per la ciutat formalitzada, per l'organització de l'espai, pel manteniment de les definicions arquitectòniques, que semblen una de les bases del nostre urbanisme, en contra dels funcionalismes insolidaris i dels creixements no jerarquitzats. Així, doncs, podem assenyalar en el nostre urbanisme una línia de resistència que planteja la prioritat del projecte de l'espai: els arquitectes anti-Cerdà estudiats per Sagarra, els conservacionistes classificats per Ganau i els primers planificadors territorials, entre els quals Rubió ha estat tant ben definit gràcies a la teva antologia. I potser l'urbanisme del que en diuen la Barcelona olímpica també s'inclou en aquesta llista com a quart episodi creatiu i resistent. Cal preguntar-se, però, si ara no ens n'estem desviant i si les resistències s'afebleixen. Les obres de reforma de Ciutat Vella ¿s'estan fent amb aquella cura que havien acreditat els quatre episodis de la nostra millor tradició? ¿No hi trobes a faltar, benvolgut amic, aquelles discussions de l'època de Garriga o de Rubió que ajudaren a no cometre gaires errors? ¿Tornem a l'urbanisme dels funcionaris, els advocats i els enginyers? 9 de març de 1997 BOHIGAS, Oriol: Del dubte a la revolució. Epistolari públic 1995-1997, Edicions 62 s/a, Barcelona, 1998