El Parc del Montseny, de la Diputació de Barcelona, per on avui passegem, no es va poder instituir fins l’any 1977, però de fet té una prehistòria molt més llarga que l’encara breu història. Redescobert i valorat per l’excursionisme romàntic de la nostra Renaixença durant el darrer quart del segles XiX, el Montseny, com a muntanya mes considerable dels voltants del Cap i Casal, va entrar de seguida en un dels calaixos de l’ambiciós projecte civilitzador amb què els noucentistes aspiraven a bastir la Catalunya Ciutat que ens havia de fer mereixedors de dir-nos europeus. Ja l’any 1914, Lluís Duran i Ventosa presentava a la Diputació de Barcelona, de la qual era conseller de Foment, una moció sobre l’estat dels camins del Montseny. En la seva proposta de fundació d’una mancomunitat de municipis montsenyencs que coordinés l’organització de la xarxa de camins, el diputat de la Lliga insistia tant a vetllar per les necessitats dels habitants del massís (“no per ésser pocs menys dignes de consideració que els altres ciutadans”) com a remarcar l’interès esportiu i científic de la singular muntanya. És només una mica més tard, l’any 1922, que Jaume Bofill i Mates, alter ego de Guerau de Liost, figura cabdal del Noucentisme i diputat de la Lliga, ja presenta a la Mancomunitat de Catalunya un amoció de títol ben explícit: El Montseny, Parc Nacional de Catalunya. El que és curiós és que, a la memòria de Bofill i Mates, un hereu de Viladrau fincat a barcelona, ja no es faci a penes referència a les necessitats dels muntanyencs arrelats als ingrats vessants del massís. S’hi insisteix, això sí, en la urgència de protegir-ne la flora i la fauna, de reconstruir-ne artísticament les ermites i les masies, de bastir-hi hotels i refugis per a excursionistes i també establiments d’esports de muntanya, de fundar-hi institucions científiques i cases de repòs, etcètera. Decididament, ja es veu,el noucentista Bofill i Mates no amaga les motivacions del ciutadà burgès que s’acosta a la seva muntanya només per estiuejar-hi devotament i cobrar-ne –no menys fervorosament- les rendes. La seva memòria s’hauria hagut de titular, potser, El Montseny, Parc Nacional de Barcelona. I no ho dic per dir-ho: “El Montseny, per la seva situació, i per les vies fèrries i camins que l’envolten, esdevé cada hora més el veritable parc muntanyenc de la Capital de Catalunya, que amb la conquesta de Montjuïc ha acabat l’assimilació de les serres que la circumden”. I si jo ara m’he entretingut a remarcar-ho és perquè em sembla l’inici d’una tendència injusta que s’ha mantingut si fa no fa fins avui mateix. En tornaré a parlar més endavant; fes-m’hi pensar. De moment, m’interessa recollir unes ratlles del text de Bofill que estic segur que t’han de sorprendre: “És el Montseny el qui, ara com ara, sembla exigir amb preferència una intervenció urgent per modesta que sia. El Parc de Montserrat, si algun dia es creava, tindria la importància de la seva topografia especialíssima i de la seva alta significació patriòtica i religiosa, però res no el fa notable des del punt de mira de la seva flora, semblant a la de totes les nostres muntanyes baixes pròximes al mar. Els possibles Parcs del Pirineu, lluny dels grans nuclis mercantívols i mancats de vies d’accés, no perillen tant com el Montseny de destrucció ni ofereixen, tant com ell, als estudiosos i a les multituds, un recer avinent, ja sigui per a l’estudi ja sigui per a l’esplai”.

L’any 1922, doncs, el gran escriptor reclamava amb urgència protecció per al Montseny, per guardar-lo dels imminents perills de destrucció! L’any 1922, sí, ho has llegit bé, estupefacte company meu de camí. Sort que Bofill, preveient probablement els disgustos que el futur de la muntanya li podia deparar, es va saber morir només onze anys més tard, encara no vell. Entre dictadures, dictaduretes i dictadurasses, el Parc del Montseny que en nom de la dretana Lliga demanava per a Catalunya l’any 1922 havia de trigar encara cinquanta-cinc llarguíssims anys a materialitzar-se d’una manera aproximada. Quan ja molts dels perills endevinats llavors havien esdevingut danys irreparables. Quan ja la pesta escampada tramposament en nom del progrés havia arribat inclús al Pirineu que ell creia fora de risc.

Però Bofill no era l’únic d’ensumar els destrets que amenaçaven el Montseny encara força intacte dels anys vint. Joan Santamaria, l’autor de les famoses Visions de Catalunya, es mostrava l’any 1929 inclús més pessimista que el poeta viladrauenc. Les seves excursions per tot el país li havien llaurat una opinió ben galdosa de la cultura dels seus conterranis: “La mateixa dissort que constantment, tant per acció com per omissió, amenaça els nostres vells monuments arquitectònics, estan sofrint d’un temps ençà les belleses naturals de Catalunya. Sembla talment que una fúria de destrucció i una ruxa de poca-solta s’ho hagi d’emportar tot al diable. Si mai aneu pel món amb l’ànima enfervorida i us trobeu, per ventura, amb un topant idíl·lic, amb un lloc ple de gràcia, amb una galant contrada amarada de beutat i de dolçor, poseu-vos a tremolar. Tingueu per segur que un dia o altre no mancarà un home d’emprenta o una empresa urbanitzadora que hi posin la grapa i ho malmetin impunement senses por de quedar-se al siti. ¿On aniran aleshores els nostres excursionistes?” El bon Santamaria, doncs, també fantasiava d’arribar a veure el Montseny convertit en un parc, sinó que el seu coneixement de la magra realitat li feia preveure que només es podria tractar d’un parc.. . d’atraccions! “Una mena de Tibidabo monumental amb tot de funiculars, i aeroplans, i carrilets, i ulleres de llarga vista, i grans miralls desenfocats, i catximans de begudes, i hotels elegants i unes estupendes nevades al bo de l’estiu”. D’aques sinistre futur, però, Santamaria no en donava la culpa a les masses de barcelonins modestos, d’ànima enamorada i senzilla, que s’acostaven a la muntanya buscant la pura delícia d’una caminada ideal, sinó als altres barcelonins que ja tenien auto i torre pròpia o hi aspiraven. Probablement, ja t’ho deus imaginar, Bofill i Santamaria no s’haurien posat d’acord a l’hora de repartir les culpes de l’esguerro. El fet és, però, que la història s’ha divertit sense pietat amb el record de tots dos. Perquè aquells innocents barcelonins d’ànima enamorada i senzilla de Santamaria han esdevingut, tan sols amb unes gotes del dolcíssim xarop del progrés, furiosos barcelonins d’auto i torre pròpia, cofois fatxendes disposats a empassar-se el món d’una mossegada. I no tan sols els barcelonins, és clar, sinó també els gironins i els sabadellencs i els vigatants i... és clar... la gent de la muntanya que no vacil·laven a vendre’s al millor postor. La culpa del desastre ha quedat, doncs, d’allò més repartida –i potser per això mateix tots plegats tendim a minimitzar la part que ens en pertoca.

Doncs bé, el Parc Natural del Montseny va arribar només quan el malson de Santamaria ja començava a fer-se realitat. Tot i la mica de tutela que havia pogut oferir el Patronat del Montseny, constituït l’any 1928, els peus de la muntanya –i inclús algun genoll- s’havien embutllofat d’urbanitzacions de totes mides i colors; la indústria bruta havia assentat a Sant Celoni un dels seus bastions més grollers, que encara avui fa plorar de veure –i de sentir al nas i als ulls!-; els autors arribaven fins a cotes impossibles –un sis-cents va aconseguir de plantar-se a la creu de Matagalls!-; i, és clar, les atraccions de parc no hi podien pas faltar: restaurants multitudinaris, curses automobilístiques, motociclisme de muntanya, el que vulguis...

El Parc de la Diputació, doncs, es va trobar, en néixer, una muntanya tan malalta que de moment no podia pas pensar a guarir-la, sinó tan sols a aturar el progrés del mal, sobretot a la part alta del seu cos, la menys afectada. Amb pocs metges i pocs medicaments, això és el que ha anat fent fins ara, amb un balanç ben favorable d’encerts- Però, si la nostra societat no fos tan caragirada com apuntava al començament d’aquest capítol, el Parc del Montseny podria fer molt més encara. I tots plegats, si encara ens queda una engruna del seny que segons el poeta sap infondre aquesta muntanya, hauríem de gosar exigir que ho pugui fer i, sobretot, que ho faci ben aviat.

DESCLOT, Miquel: Muntanyes relegades, Edicions Proa, Barcelona, 2004