bcnext




És possible una història de la memòria? És possible una història de la memòria? Jo no vaig pas ser el primer de plantejar-me aquesta pregunta, quan vaig començar les meves investigacions fa uns deu anys. Naturalment, a Barcelona i a Espanya, un bon nombre d'investigadors ja s'havien preguntat sobre les relacions entre la història i la memòria.1 Com a historiador, em vaig dotar, doncs, d'algunes eines per enfocar la memòria com a objecte d'estudi. A la Gran Bretanya, Eric Hobsbawn havia obert un camp d'investigació immens gràcies a la invenció de les tradicions: des d'aleshores, se sabia que la identitat era producte d'una construcció social i històrica. A França, fa uns quinze anys, Pierre Nora va fer el primer pas sobre aquesta qüestió amb Les lieux de mémoire,2 que van provocar una polèmica en la qual es va subratllar, entre altres coses, el perill d'una simple exportació de conceptes forjats per entendre la història francesa. Quins elements del debat podia recuperar? En general, hi va prevaler una concepció clàssica de la memòria que en fa una empremta del passat sobre el present, un pes que el passat exerceix en nosaltres. En aquest cas, la raó última de la memòria es trobaria en la història: es recorda la Guerra Civil, perquè va ser un trauma que sembla que se'ns imposa, tot i que moltes persones busquin foragitar-ne el record. Per consegüent, el lloc de memòria seria tan sols el portaveu d'una memòria que preexisteix: seria el lloc de manifestació d'una veu del passat, adés restituïda, adés recordada. Això no obstant, aquesta con-cepcíó planteja dos problemes: d'una banda, la propensió a l'organicisme social, perquè per donar comptes utilitza el fenomen social de les eines, gairebé sempre psicoanalítiques, que fan referència a la persona. D'altra banda, la inadaptació, perquè, tot i que explica la supervivència de records traumàtics (una guerra, per exemple), difícilment s'hi reflecteixen els records significatius per a mi (el record del Dr. Robert, per exemple). Pierre Nora planteja una definició més satisfactòria de la memòria com la «instrumentalització política del passat en el present».3 Alhora, el lloc de memòria és simplement el lloc on s'elabora la memòria:. pot ser un lloc concret com un monument commemoratiu (estàtues a la ciutat, noms de carrer), un museu (el Prado o el MNAC), un edifici patrimonial (els monestirs de Poblet i de Montserrat, la Sagrada Família). Pot ser una planta o una flor (l'arbre de Guernica, el Pi de les Tres Branques, el lis de la monarquia borbònica o el clavell vermell de la Revolució portuguesa). Pot ser un símbol com la bandera, l'estendard, l'himne, la insígnia, etc. Pot ser un personatge conegut o desconegut, real o inventat (Guifré el Pilós, Pelagi, Mariana Pineda o Agustina d'Aragó). Pot ser una institució que simbolitza la comunitat o una part de la comunitat (el Liceu, l'IEC, el Barça, que és «més que un club», és a dir un lloc de memòria, etc.). La llista és infinita! La definició proposada per Pierre Nora va en el sentit contrari d'una memòria revelació que nosaltres, els historiadors, hauríem de fer sortir. El passat no s'amaga enlloc i no ha d'aparèixer només amb l'única raó del seu pes històric: el passat és mort, definitivament passat i no ressuscitarà, fora que es recreï artificialment en un taller anomenat justament lloc de memòria. En aquesta concepció moderna, la memòria no es pot separar del lloc que en fa possible l'existència en el present. Aquesta (re)créació és, per consegüent, un fenomen polític, social i cultural que es pot estudiar: la memòria és ben bé un producte socialment i històricament produït per la societat en el present. Em calia concentrar l'atenció en el procés de remembrança que constitueix l'única realitat profunda de la memòria. El propòsit podria ser, per exemple, no fer història de 1' 11 de setembre de 1714, suposant que aquest trauma hagi deixat empremtes en el present, sinó entendre com la seva representació va servir als catalanistes per justificar una determinada visió del passat i l'existència de la nació catalana, a la fi del segle XIX. Naturalment, l'historiador constata la separació entre la realitat de l'esdeveniment i el seu ús posterior fet de mentides, de vegades, i de llegendes, sempre: dit d'una altra manera, la història i la memòria s'oposen. A més a més, és per aquesta raó que és possible constituir la memòria en objecte d'investigació històrica. Equipat amb aquests interrogants, m'adonava que la memòria il·luminava amb una llum nova un tema important de la historiografia catalana: la història del nacionalisme. La memòria produeix un sentiment de pertinença a la comunitat, ja sigui familiar, professional o nacional. El nacionalisme ha convertit el passat, com a realitat històrica, en memòria, és a dir, en passat percebut com a punt de trobada de la comunitat, però també com a fet diferencial que la distingeix de les altres comunitats imaginades. L'elaboració d'un fet diferencial que pretén delimitar l'era de la comunitat imaginada catalana, la frontera entre el «nosaltres» i «ells» és, doncs, una feina cultural de conversió del passat en memòria. L'he anomenada «política de memòria». La política de memòria fa referència, doncs, a una doble realitat: d'una banda, és la producció d'un discurs sobre el passat de Catalunya; de l'altra, i de manera consubstancial, és una pràctica social sota la forma de cerimònies commemoratives, de realitzacions concretes, com ara monuments commemoratius, que fan possible la incorporació de la idea de nació en la societat i en l'espai de la ciutat. S'entendrà, aleshores, que les polítiques de memòria no són en absolut un programa preconcebut de manipulació conscient de les memòries individuals. En efecte, cal evitar amb energia una concepció simplificadora que consideri la història de la memòria un producte d'una política de memòria imposada per l'Estat central i, per consegüent, patida pels barcelonins. Això per dues raons: La primera raó és la que suposa que l'Estat espanyol va tenir, sempre i de manera constant, la voluntat i la capacitat d'imposar als barcelonins una memòria prêt-à-porter, elaborada en un laboratori madrileny qualsevol, i que a Barcelona no tindria el suport d'una part, si més no, de la població. Amb tot, les meves fonts no revelaven cap intenció estatal determinada: el silenci de l'administració central és més aviat el que planteja el problema, com si l'Estat central es desinteressés d'aquestes qüestions. Aquesta constatació s'acostava a la interpretació de Borja de Riquer, segons la qual Espanya va patir al segle XIX un dèficit de nacionalitat, perquè l'Estat s'havia preocupat poc de «nacionalitzar» els espanyols entorn d'institucions comunes, d'una llengua comuna, de símbols comuns i sobretot, d'un projecte polític democràtic.4 En resum, el repte de les polítiques de memòria s'havia fet a Barcelona, principalment, entre barcelonins. El segon error és pressuposar l'existència d'una població unida en sentiments i aspiracions, dotada per essència d'una memòria col·lectiva que es va poder alçar unànimement contra els ardits de l'Estat central. Les meves fonts, un cop més, desmentirien amb claredat aquest monolitisme. Al contrari, es pot veure una extraordinària pluralitat de les memòries que s'expressaven en la societat: memòries individuals, memòries familiars, memòries de milers de grups més o menys grans, més o menys influents. Aquestes memòries estan disperses, i molt sovint són contradictòries entre si. En resum, no hi ha cap memòria col·lectiva sinó únicament memòries individuals i memòries de grups restringits. De fet, les polítiques de memòria només existeixen en i per al conflicte. Se'n distingeixen dos tipus diferents. El primer oposa la memòria de l'individu i la del grup social al qual pertany: és una via que he deixat voluntàriament de banda. El segon tipus de conflicte oposa els grups de memòria entre si: en efecte, tots els grups pretenen imposar al conjunt de la col·lectivitat els seus rècords particulars. Però només els grups dominants ho aconsegueixen. Tot i que la pretensió de monopoli del record està comunament compartida, l'èxit és rar: suposa estratègies de conquestes i publicitat per atreure's la societat a la seva raó particular. El relat d'aquests incessants conflictes polítics descriu la delimitació d'un passat. Així, la paraula «política» s'agafa en el sentit que li dóna Pierre Bourdieu de «delimitació d'una frontera social en el conflicte».5 L'Ajuntament de Barcelona funciona, així, com un veritable parlament de memòria en què les decisions que es prenen comporten la definició de la comunitat per a la determinació del seu passat comú. Per això l'estudi dels arxius municipals ofereix un prisma inigualable, com el de totes les instàncies susceptibles de fabricar símbols legítims per a la comunitat dels habitants (Diputació, Generalitat i fins i tot algunes institucions de l'Estat central). El més sorprenent és que, en algunes condicions històriques que cal explicar, certs grups aconsegueixin convèncer gairebé tota la societat i sotmetre-la a records particulars. La commemoració observa ben bé la màgia social, quan un grup social s'apropia un discurs d'autoritat sobre el passat de la comunitat que pretén representar i aconsegueix fer existir la nació, estructurar-la efectivament amb una activitat commemorativa desbordant. És cert que l'agilitat de la historiografia catalana per entendre aquests fenòmens introdueix un desfasament amb la resta de la historiografia espanyola que no s'ha interessat gaire per captar la natura del nacionalisme espanyol, aquest gran desconegut dels nacionalismes peninsulars.6 D'aquí la molesta impressió que la «falsificació» s'hauria produït només d'una banda, la dels nacionalismes anomenats «perifèrics»! Però aclarir-ne els mecanismes de funcionament no porta a deslegitimar el nacionalisme. Aquí es tracta d'entendre'n millor la natura com a fet de creença. (...) París, abril de 2002 1. Josefina Cuesta Bustillo descriu un panorama complet a «Memoria e historia. Un estado de la cuestión». Ayer, núm. 32 (1998), p. 203-246. Entre els primers estudis d'aquest gènere, cal citar Josefina CUESTA. «Para un anàlisis regional de la guerra civil en Castilla y León». Dins: Anales de la Universi-dad de Alicante: Historia contemporánea. Alicante, 1986-1987, p. 9-22; Jordi CA-SASSAS I YMBERT. Entre Escil·la i Caribdis. Barcelona: La Magrana, 1990, cap. 6; Ricardo GARCIA CARCEL. «De la memoria personal a la memòria colectiva: algunas reflexiones». Hispanística XX, núm. 20; Memoria/memorias en el siglo XX. Centre d'Études de Recherches hispaniques du XXe siècle, Université de Bourgogne, 1993, p. 3-13; Enric UCELAY DA CAL. «La guerre civile espagnole et la propagande franco-belge de la première guerre mondiale». Dins: La guerre civile entre histoire et mémoire. Colloque La Roche s/ Yon, novembre de 1994, p. 77-91. Aquests treballs han estat enriquits des d'aleshores per Paloma AGUILAR. La memoria histórica de la Guerra Civil española (1936-1939): un proceso de aprendizaje político. Madrid: Instituto Juan March de Estudios e Investigaciones, 1995; C. CALVO. «Franquismo y política de la memoria en Guipúzcoa. La búsqueda del consenso carlista (1936-1951)». Dins: A. ALTED VlGIL. Entre el pasado y el presente. Historia y memòria. Madrid: UNED, 1995, p. 163-182; J. Jesús ALONSO CARBALLES. «Historia y memòria de un éxodo infantil. La memoria colectiva de los niños vascos refugiados en Francia y Bélgica, 1936-1940». [Tesi doctoral]. Universidad de Salamanca, 1998. 2. Pierre NORA (dir.). Les lieux de mémoire. París: Gallimard, 1984-1993. T. I: La République, 614 p. T. II: La Nation. 3 v., 610, 622 i 65 p. T. III: La France. 3 v., 988, 988 i 1034 p. 3. Pierre NORA (dir.). Les lieux de mémoire. T I, p. VIII. 4. Borja de RIQUER. Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2000 5. Pierre BOURDIEU. La distincion. París: Minuit, 1979, p. 505. Vegeu també Marie-Carmen GARCIA. L'identité catalane. Analyse d'un processus de production de l'identité nationales en Catalogne. París: L'Harmattan, 1998. 6. També s'han d'esmentar, però, les obres de José ALVAREZ JUNCO, en especial Mater Dolorosa. Madrid: Taurus, 2001; i Carlos SERRANO. El nacimiento de Carmen, símbolos, mitos y nación. Madrid: Taurus, 1999. MICHONNEAU, Stéphane: Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites, Eumo Editorial, Vic, 2001