Vida privada FEIA cinc anys que el Baró de Falset s'havia foradat el cap amb una bala. Durant aquells cinc anys, la vida pública del país evolucionà força. A Barcelona es produïren fets de brillant transcendència. L'exposició de Montjuïc va marcar els moments de més xarol. Tota la parada d'ànimes que el lector va poder contemplar una nit en la festa d'Hortènsia Portell, acabà de fer la roda del paó; llançà coets pels ulls i serpentines per la boca. Aquell estiu va ser una estació fosforescent; les carrosseries més lacades, els yachts més càndids i més ripolinats, feien fer pampallugues a tots els enllustrabotes d'Almeria que doblegaven l'espinada vora el monument de Colom i en les terrasses de la plaça de Catalunya. Els cabarets van tornar a segregar el xampany gelat com en el bon temps de la guerra. Els hotels de Barcelona no podien dar l'abast: tothom que guardava un catre sobrer o una habitació destinada a les puces, va tenir de rellogat un canonge d'Extremadura o una peixetera de Portbou; s'arribaren a parar matalassos dalt de les teulades i a fer servir els parallamps de penjarobes. Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui. Els ulls, les galtes, el nas i el sexe de les persones trobaven esplais infinits. Les festes nocturnes de l'Exposició eren realment un somni, un prodigi que esborronava els barcelonins. «D'on sortiran els milions per pagar aquest devessall?», deia l'home del carrer, amb una criatura a cada braç i un gosset sortintli d'una butxaca de l'armilla. L'home del carrer parava el pit perquè tot el blau, tot el verd, tot el rosa, tot el misteri de la font del Palau Nacional, li esquitxessin la corbata de ballets russos, de llàgrimes de nereida i de bromera de l'altre món. Els sopars d'«Ambassadeurs», de la «Rosaleda», de «Miramar» i els més econòmics de l'«Hostal del Sol» i de «La Pèrgola», junt amb el vi i les ametlles torrades del «Patio del Farolillo», varen dilatar la inconsciència gàstrica del país. Tothom que tenia cinc duros, i encara que no els tingués, se n'anava a Montjuïc. Quan es tancava l'exposició, les Rambles i els cabarets rebentaven. L'esquadra americana engegava a darrera hora uns ninots agegantats, vestits de criatura, inflats d'aiguardent i de màlaga, que queien pels bancs o duien les dones a coll i be, i després una mena de generals lluents i desllorigats com un xarleston els reduïen a cops de porra, els estibaven en un camionàs i quan eren a la Porta de la Pau els llençaven als canots, i aquells mariners queien dintre la fusta, i feien un «xap» de bala de cotó mullada. La inauguració de l'Estadi va ésser una fusió sublim de l'aristocràcia i de la democràcia. Mai no s'havia vist una cosa com aquella. Els barrets de copa del Rei, dels seus fills, del seu cunyat, de tots els seus gentilhomes, í de tota la terregada municipal i provincial, i de tota la burocràcia parasitària del moment, es varen convertir en les xemeneies del fum de l'entusiasme. Difícilment a Europa s'han pogut contemplar en altra ocasió uns barrets de copa més resplendents, més d'epidermis de carbó mineral. Primo de Rivera duia aquella tarda una armilla de fantasia de color de conyac; Primo fregava el seu gran ventre amb les americanes del poble. Seixanta mil barrets varen saludar el Dictador i els reis d'Espanya. Les infantes estaven quietes a la llotja central, amb uns vestits vaporosos fets de granissats de maduixa: eren unes noies altes, parades, una mica tristes. La plaça d'Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l'Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s'haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen. Aquell dia va ésser la lletra inicial d'un himne que semblava que no s'havia d'acabar mai. Era l'himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s'havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l'existència de les pistoles. Havia oblidat l'existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el Dictador, més que el Rei; en Milà i Camps i el Baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d'Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l'impudor més vil. Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s'hagin pintat mai. Una colla d'artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d'Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d'arestes gòtiques; l'arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d'or, volia que el fessin Virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d'una carrossa tirada per tots els lleons del Parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el Baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d'aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat. S'entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l'assassinat de les prostitutes, com el d'una pobra noia que varen llençar des d'un balcó del passatge d'Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s'havia fet famosa en els desastres africans. Els bisbes i els arquebisbes fomentaven l'orgia reaccionària. Els canonges que varen enviar a Barcelona per vigilar el tresor del Palau Nacional consumien dos mil litres de mançanilla diaris, i els reservaren la carn íntegra de tots els toros que mataven a la «Monumental» i a les «Arenes»; per menjar sandvitx del primer toro hi havia cua de canonges. El Dictador ressuscità aquella mentalitat pròpia dels generales bonitos i d'alguns cabecillas carlins del segle XIX, que augmentaven la temperatura dels prostíbuls i de les sagristies perquè el poble visqués amb la bava de caramel penjada dels llavis. En aquest aspecte i en altres el Dictador, que en el fons era d'una simpatia tartarinesc feia pensar en el famós Savalls. Barcelona va fulgurar com una estrella internacional, però en la propaganda que de l'Exposició es feia a l'estranger, els «violins» dels magnats de la situació agafaren proporcions còsmiques; el que no robava descaradíssimament era que el pobre no tenia dits. Temps després, la gent s'escruixia pensant com s'havien pogut tolerar tantes coses. El que es toleressin i s'acceptessin era molt natural. Els polítics saben que no hi ha res tan variable, tan ensarronable, tan corruptible com una multitud. I Barcelona, Catalunya i Espanya varen ésser aleshores això: una gran multitud de budells prims i galtes badoques. La dictadura omplia de rosegons de pa els abdòmens esquàlids i feia una mica de focs artificials, per donar un reflex de roja felicitat a les galtes. En aquell joc hi contribuí l'estupidesa i la covardia de tothom, però no es pot negar que Barcelona va tenir un moment brillant, meravellosament decoratiu. L'aristocràcia rància i l'aristocràcia fresca que han tret una mica el nas en el llibre que escrivim, es van sentir que eren alguna cosa. Els pneumàtics que feien córrer els «Hispanos» i els «Rolls», tenien una certa grandesa de catapulta romana; els coixins dels cotxes eren una mica castigats, però gastaven un panteix humà, com els pits de l'esclavitud. Les anques dels aristòcrates, que els esclafaven materialment tornant de besar la mà de la reina, podien sentir la genuflexió de tots els murcians, aixecant rails i rebentant canyeries, sense perill de cap bala. Però la felicitat no durà gaire temps; començaren a trontollar els valors; començà a trontollar la moneda; el Dictador estava cansat i tothom estava cansat del Dictador. El Rei li clavà una guitza al ventre, amb aquella fredor i aquella crueltat geològica que gasten els reis. El Dictador va tenir la sort de morir a París d'una manera grisa i decent; així ningú no va demanar el seu cap. En definitiva era una biologia franca, primària i gens perversa. Una biologia d'aquestes que es crien a les casernes espanyoles, entre una ampolla de vi, un joc de cartes i una bella Chelito qualsevol, amb camisa de llacets i remenant el ventre. El Dictador va voler continuar a Espanya l'anarquia militar del segle dinou, que havia estat aturada pel sistema del polític Cànovas. Quan Primo de Rivera plegà, ni l'anarquia militar ni el sistema del polític Cànovas tenien un os sencer. La Monarquia es passà una temporada de cul per terra, i totes les cordes que li llançaren van ésser inútils. A Jaca varen afusellar dos capitans que somniaven somnis comunistes, però encara va ésser pitjor. Uns mesos més tard els noms d'aquells capitans tenien un carrer o una plaça a totes les ciutats i a tots els poblets d'Espanya. Un bon dia la gent es llevà i es trobà la República al carrer. La gent s'arrapà a la República d'una manera meravellada i infantil, sense sang, sense venjances. El Comte de Romanones va anar a acomiadar la Reina a l'Escorial. El Comte s'estava a l'estació, assegut en un banc de fusta, amb el barret tort, amb el bigoti i amb uns ullets desoladament històrics; al costat de la sabata del Comte, hi havia una ampolla de sinalco buida. Aquella època, a l'Escorial, encara bevien sinalco. La Reina va sortir d'Espanya com una senyora de companyia amb un collaret de llàgrimes. Ningú no s'atreví a robarli cap de les roses esfulladisses que portava en un gran ram pàl·lid i boirós, regat pel ploriqueig de l'aristocràcia. El Rei ja feia hores que havia fugit. A Barcelona es proclamà la República Catalana, i la plaça de Sant Jaume va passar els dies més sublims, més carregats de suor i d'entusiasme de tota la seva història.* SAGARRA, Josep M. de: Vida privada, Edicions Proa, S.A., 1995