La Catalunya-Ciutat

(...) busco la identitat i diferència catalana, que xifro en la civilitat, en la idea-força de Ciutat, pensada en formes modernes, com a síntesi d'una societat civil emergent esquinçada en classes conflictives, la qual, en el cas específic i diferencial català, es produí d'una manera espontània, sense concurs ni investidura d'un marc estatal modern que hagués progut propiciar-la i fecundar-la. Insisteixo que és en això on pot veure's el que és propi i específic de la moderna catalanitat, no en diferències antropològiques ni cultural-lingüístiques. O no ho és de manera prioritària. El catalanisme polític configura un nacionalisme civil i modern en què les idees de pàtria i ciutat queden articulades. En això es diferencia radicalment d'altres nacionalismes que són preferentment historicistes o antropològics, o que basen la seva naturalesa en reflexions historicistes o antropològiques.

Catalunya és un cas peculiar de societat civil complexa mancada d'estat i en plet amb un estat que no correspon a aquesta civilitat moderna cristal·litzada a Barcelona. Anant més a l'arrel substancial podríem dir que Espanya ha estat, en el decurs d'aquest segle, un plet mai resolt entre un estat premodern no implantat en el si d'una societat civil, estat incardinat en una capital embolicada en els parracs del seu esplèndid aïllament tibetà, i una societat civil en camí de modernització sempre en conflicte amb l'esmentat estat, amb el qual sols pel camí del litigi o del regateig desconfiat, quan no pel camí de la guerra, bruta o oberta, ha pogut arribar a pactar en formes sempre precàries, un raig d'amenaces i mútues desconfiances.

Es tracta, doncs, d'apropar-se a la Catalunya-ciutat, a aquesta Catalunya que té en l'esperit civil, civilitzat i modern el seu signe d'identitat i la seva diferència específica dins del marc hispànic. Es tracta de produir un concepte diferencial que salti per sobre de mítiques definicions culturalistes o antropològiques de la identitat d'un país el sentit i l'orientació històrica de la qual ha consistit a assolir una societat civil complexa i en curs de maduració, sols que desemparada per l'estat i lliurada, en conseqüència, a l'espontaneïtat salvatge de les seves pròpies forces econòmiques, socials i culturals. Catalunya quedarà definida, doncs, en la seva identitat complexa i esquinçada, com un esforç col·lectiu per construir una societat civil que, en el decurs del segle, no ha gaudit de l'assistència fomentadora d'una estructura estatal moderna.

Aquesta definició em permetrà també determinar la realitat hispànica en el seu conjunt com una realitat magmàtica i invertebrada que genera un estat sense societat civil i una societat civil construïda al marge de l'estat. En això heu de veure la causa i l'arrel de la invertebració hispànica moderna i un dels fonaments radicals dels seus conflictes civils sempre latents (i en aquest segle tràgicament patents). En això, i no en clau de profunda invertebració que, des de la radical crisi d'identitat que es produeix amb la pèrdua absoluta de les últimes engrunes de l'imperi colonial, determina de forma feridora l'ésser escindit i partit dela realitat hispànica. Això és el que impedeix pronunciar amb plenitud de sentit i significació, com a realitat complexa i pactada, almenys durant el primer mig segle que portem convivint, la paraula Espanya. Paraula que potser adquireix aquest sentit si arrela en un genuí pacte polític i lingüístic, com a paraula pactada, no com a enunciació d'una fantasmagòrica realitat o substància suprahistòrica.

TRIAS, Eugenio: La Catalunya-Ciutat i altres assaigs, L'Avenç S.A., Barcelona, 1984