No n’hi ha prou amb dur l’arbitrarietat als jardins: cal fer-la escalar les muntanyes. – La muntanya, tal com la fatalitat la deixa, pot ser un instrument de mal: de vegades, per sa excesiva pendent, llisquen allaus terribles que, com la de Barèges en l’hivern passat, fan obra crudel de devastació. Així deu l’Art reprendre-la, la muntanya, i arbitrar-la en arquitectura.

Sé que això que escric, me valdrà la condemnació d’alguns paisans nostres, per als qui tocar les muntanyes és com profanar l’arca santa de sa religió... – És verament curiós veure el caràcter de superstició que ha pres aquí, viciada per la literatura, l’afició a les muntanyes. Aquesta afició a les muntanyes té la responsabilitat d’una llarga i pèssima part de la nostra literatura. No fos per a altra cosa, i caldria arranjar-les, per a veure si, un cop a punt artístic, sabien inspirar millors versos que deixades al natural.
Però hi ha, ademés, per a fer-ho, un interès especial d’humanitat. Ja hem dit com una muntanya pot resultar un maligne instrument, causant de tantes malventures que ja els homes senten la necessitat de combatre amb ell; i de tanta transcendència és judicat aquest combat, que un Congrés va a celebrar-se a Burdeus els dies 19, 20 i 21 pròxim, un Congrés en regla per a tractar de l’arranjament de les muntanyes – convocat per una Societat que a la regió pirinenca ha adonat ja mostres d’activitat d’ordenació.

Bella obra. Simple continuació d’una de les més commovedores que ha fet l’home sobre la terra: omplir les muntanyes de camins. – Així les muntanyes –amb un dels conforts més solemnes de l’energia humana que ja les haurà definitivament esclavitzat.

ORS, Eugeni d’: Glosari, Edicions 62 i “la caixa”, Barcelona, 1982.