La ciutat se m’obre sota els peus com un immens cargol esclafat. El vent que xiula entre les antenes se sent encara més poderós que la remor dels carrers, que la intensitat de les sirenes de les ambulàncies o els clàxons dels cotxes, que arriben aquí dalt com una música de fons, aliena però constant, monòtona. La ciutat quadriculada, com un exèrcit de soldadets format, l’escenificació d’un gran teatre, no deixa de ser una broma davant el caos urbanístic general, aquest Camp de Mart on no queda lliure ni el cel, ocupat pels avions que busquen les pistes d’aterratge del Prat i els helicòpters de la policia que no paren de travessar una vista davant la qual se m’incrementa la miopia. A l’esquerra, les xemeneies del Besòs, poc més enllà del Poblenou, el meu barri natal; a la dreta, lluny, les pristes de l’aeroport. I jo aquí com un estaquirot entre les ruïnes de l’antiaeri que defensava Barcelona com jo l’he estimada, enmig de bombes, desolació i caos. Ha estat aquesta la meva sort? És això una mentalitat romàntica? Foteses.

El dipòsit de la muntanya del Carmel està, encara, més abandonat que les restes de l’antiaeri. Ara diuen que ho acabaran d’enderrocar tot plegat. A qui li molesta la voyeurista i desendreçada muntanya del Carmel? D’entrada, van caure les barraques i les casetes que no disposaven de plànols. Ara atacaran el que no van poder liquidar el 1992. A causa dels Jocs Olímpics, aleshores tenien pressa, havien de demostrar que Barcelona era una ciutat civilitzada. No podien pujar un mur com es va fer per a l’Exposició del 1929 a Montjuïc perquè els visitants no veiessin les barraques dels orers que havien bastit els pavellons. Actualment, tot depèn de les comunicacions i res millor que una muntanya que no vol ningú per instal·lar-hi unes antenes. El pretext serà el mirador, l’excusa políticament correcta per posar fi als forats, plens de pintades i d’obscenitats, i a les escales que abans es movien entre les construccions atrotinades. Se’n salvarà alguna cosa, de tots nosaltres?

Aquest antiaeri brut i abandonat podria ser com el príncep feliç d’Oscar Wilde. Primer va intentar defensar la ciutat dels bombardejos dels avions alemanys i italians i dels vaixells franquistes. Devia rebre molts impactes dels cabrons que van castigar la ciutat durant tres anys. Només cal veure la quantitaat de sots que encara es conserven al cim de la muntanya Pelada, la germana del Carmel, allà a la dreta. Després, la fortificació de l’antiaeri havia de ser el nucli per aixoplugar la gent més pobra que havia vingut buscant sort. Al voltant de l’antiaeri, s’hi alçarien centenars de barraques que s’anirien convertint en un dels campaments més grans de Barcelona. Construïen les edificacions de nit perquè la policia no ho impedís. On és, ara, aquella gent? Han prosperat? S’han catalanitzat? Han creat una família? Sí. Aquest era l’objectiu: la família, perpetuar-se, fer-se un racó en el món, tenir un nínxol de propietat per poder-hi arxivar el silenci entre els quatre ossos artrítics de tant treballar.

Al fons, entre la boirina contaminada, hi ha Montjuïc, en un pesat dia de començament de tardor en què costa respirar i la xafogor és intensa, però no s’hi pot distinguir el cementiri sinó només l’anella olímpica, amb la torre i el contorn dels pavellons esportius. Un cementiri ha d’estar ben amagat a la ciutat. Aquest només es veu des de la mateixa muntanya, des del mar o des de la carretera del Morrot, a la costa. Cal ocultar el cementiri mastodòntic perquè els barcelonins puguin viure ben tranquils amb la seva neurosi suïcida i demostrar el tòpic de país emprenedor, treballador i amb empenta. Visca els ganduls!
I sobre el cementiri, coronant Montjuïc, també es perfila la silueta sinistra de l’antiga presó que, com la merda de la Model, potser seran els únics edificis que se salvaran dels desastre immobiliari. Quina broma del destí: destruir els carrers, les cases i els palaus i salvar les presons perquè l’inconscient col·lectiu no es tregui els malsons dels anys que ja ningú no vol recordar. Perquè no tingui caspa, a la nostra història li tallaran el cap. No hi ha res més lamentable per a un país modern que omplir la memòria d’esbarzers. El millor amic que he tingut, Rafael, m’explicava, a les tardes que vam compartir a la Model, que ell va estar, de jove, a començament dels seixanta, tancat a la presó de Montjuïc. Assegurava que era un autèntic fàstic. Només cal passejar-se pels murs que l’envolten i anar resseguint els forats de les bales, que van exterminar mitja ciutat. Ara indultaran el castell perquè diuen que el consideren un monument. Un monument, a què? A la vergonya? A la història de Catalunya? A la ronya? A l’assassinat massiu? A la pena de mort? Als militars? A l’estàtua del general Franco que ja no saben on posar?

CASTILLO, David: No miris enrere, Edicions Proa, Barcelona, 2002