Barcelona s’estén en anells al ritme d’aquests estatges, formant grans polígons urbanístics no exempts d’una mena de bellesa tràgica i angoixosa, d’una grandesa de vertigen i de caos. Per tal de fer-nos-en una idea i que ens n’expliquin alguna cosa –que tot és bo de saber- ens hemarribat al polígon del sud-oest del Besòs –part del qual pertany a la parròquia de Sant Pere Ermengol-, aprofitant que el rector, ja ho hem dit, és molt amic nostre.

Aquesta parròquia, i a part d’aquest sector, agafa també el sinistre barri de Pequín, les barraques del Camp de la Bóta, en iguals o pitjors condicions que les de Pequín, i el barri antic de la Catalana, que té barraques com ara les antigues de Montjuïc, amb el seu hortet, pati o glorieta i que rep el nom de la fàbrica de fluid elèctric que hi ha allà a la vora.

Tot el Polígon és format per blocs de pisos construïts pel Patronato Municipal de la Vivienda de l’Ajuntament.

Actualment es dediquen a la construcció d’això que en diem estatges econòmics per la força del costum i de la propaganda –tot i que la majoria s’hi fan la bar d’or-, diverses entitats. Unes són promotores i altres constructores, i algunes, promotores i costructores alhora. Heus aquí uns quants noms: Construcciones Españolas, on Caritas té moltes accions; Patronato Municipal de la Vivienda –promotor-; Obra Sindical del Hogar –que crec que no demana res d’entrada-; Caixa de Pensions –que encara que sempre anuncia que són estatges per als seus imponents, després fa segons la situació que es presenta-; Congrés Eucarístic –que ha perseguit una finalitat purament altruista, sense afanys de lucre, a desgrat de certes especulacions dels intermediaris, i que ha fet l’experiment de barrejar als seus grups gent del país amb els de les altres províncies en percentatges adequats-; Fomento de Obras y Construcciones –de vegades constructor i d’altres promotor i constructor-. Hi ha hagut certes cooperatives, com la de Sant Medir, i d’altres, que també han perseguit una finalitat altruista i no lucrativa, i l’Entitat Constructora Benèfica que, pel que diuen, té un caràcter intermedi. També hi ha germandats i bancs que es dediquen al negoci no gens menyspreable –i què ha d’ésser menyspreable!- dels estatges que seguim anomenant econòmics. Moltes d’aquestes entitats constructores són d’iniciació privada. Algunes han renunciat a les subvencions perquè no els surten a compte, i s’estimen més poder especular amb els preus. Els estatges protegits han passat a ésser de renda limitada. El sistema de cooperatives és el que es va estenent més i el que dóna més reultat si se sap fer. Encara hi ha més combinacions i embolics en això de l’estatge, i estic segur que, alguna de les coses que hem dit, no l’hem entesa bé i ens devem haver equivocat; però per a tenir almenys una idea de la seva complexitat ja n’hi haurà prou.

Als blocs on viu el meu amic capellà van pagar 15.000 pessetes d’entrada. Durant vint o trenta anys pagaran unes 300 pessetes el mes, i després una mica més durant no sé quants anys més. Al cap de cinquanta anys, el pis serà teu. La majoria diuen: “No treballes per als teus fills, sinó per als teus néts.” Si te’n vas, et tornen l’acompte.

Aquests pisos són els lmés petits del Polígon. Cuina i menjador junts. Al bany, no pots tancar la porta si et rentes al lavabo. Tres habitacions. Has de caminar de gairell, ensopegant contínuament, embrutant-te la roba amb la pintura de les parets de tant que t’hi has d’encastar perquè passin els altres. Ja no en fan, d’aquests pisos. Però pel preu eren molt sol·licitats.
Pels altres pisos ja van pagar 30.000 pessetes d’entrada –la quantitat d’entrada sempre és allò que més preocupa-. I pels que estan construint ara, uns que veiem des d’allà, a l’altra banda de la carretera, edificats per Construcciones Españolas, caldrà pagar 50.000 o 75.000 pessetes.

En aquest gran conglomerat hi ha molts diversos tipus de contruccions. Hi ha edificis enormes, com gratacels; altres no tant. De moment tenen un aspecte bonic, són “monos”, que diuen les dones que hi aniran a viure, la primera vegada que els veuen. D’aquí a uns quants anys faran fàstic. Ja comencen a fer-ne. N’hi ha que ja ha calgut tornar a arrebossar per dalt, perquè s’esquerdaven. D’altres per baix.

De tota manera, als qui veuen aquest pisos –als del Patronat, a les dames pies, als visitadors de suburbi- se’ls eixampla el cor, i també la consciència. Per comparació amb abans, que vivien en barraques o rellogats, aquesta gent està de primera. Resolt –això pla, resolt!-; resolt, diguem, el problema del barraquisme, es va creant el del monobloc. Es viu d’esquena a la ciutat, fora de la ciutat. És un viure bigarrat, tipus rusc, tipus presó, amb sensació de poca intimitat, d’estar despullats dins aquests pisos. Tot se sent, tot es veu, es copsen totes les olors... Hi ha soroll, guirigall. A l’estiu, tota la nit –aquesta nit que el pobre transforma en dia, per culpa de la calor-, gresca, folga. La canalla és atordidora i aterridora.

Mossèn Jaume Cuspinera em diu:

-Els primers dies t’indignes. Vols protestar. Vols que se t’adaptin a tu, als teus mètodes, al teu silenci. Però després comprens que “ets tu qui t’has d’adaptar a ells”.

Hi ha moltes antenes de televisió. Aquests televisors, com les ràdios, van a tot gas i eixorden. Contínuament hi ha baralles entre els veïns per aquest motiu.

Hi ha edificis d’obra vista. Construcció moderna diuen els del Patronat; molts edificis de la Diagonal, actualment, es fan així. D’acord. Però són maons posats horitzontalment, de pla, maons ben cuits, uniformes, torrats, brillants com si fossin envernissats, i no rajoles verticals o de cantell de diverses tonalitats com n’hem vistes per aquí.

Donem una ullada a una espècie de casetes de planta i pis, amb hortet o jardí. Un jardí o hortet que no aïlla massa. Persisteix aquesta impressió com si et trobessis a la intempèrie o despullat. Són boniques, aquestes casetes, o ho semblen. Són cobertes de rajoles verdes. Quan les construïen, feien grans piles de rajoles, i les criatures s’entretenien trencant-les. Els noiets es divertien molt amb això. El mateix passava amb els camions de grava. Només en podien aprofitar uns quants cabassos, ja que la resta, l’escampaven les criatures tot jugant. Els qui portaven l’afer deien que no calia preocupar-se’n massa perquè la companyia constructora els rescabalava de tot allò que es trencava; al contracte ja s’hi comptava. Senyal que la companyia constructora ja havia augmentat un tant el pressupost per tal de compensar aquells dèficits i riscs, sospitem amb malícia. Qui pagava aquelles pèrdues i malversaments, al capdavall? L’estadant, no podia fallar. El capellà i jo vam arribar a la conclusió que estem regits per persones que no solament són poc competents, sinó poc responsables, que encara és pitjor.

La parròquia de Sant Pere Ermengol té 15.000 feligresos.

Tot el polígon del sud-oest del Besòs consta de 5.000 estatges, o sigui uns 22.000 habitants.

Només el quatre per cent són catalans; la resta, immigrants.

La majoria són andalusos, sobretot, aquí, de Granada. No hi ha gallecs. Els gallecs van venir després. Els últims sembla que han estat els castellans de Logronyo, Burgos, Toledo, Salamanca, llocs que també van despoblant-se cada vegada més. Delibes ja ho deia en una entrevista que li va fer Sempronio, fa uns quants mesos:

“-Castilla se despuebla a ojos vistas –afirma el novel·lista-. Las cosechas, pobres siempre, se han perdido estos postreros años. Impresiona ver los pueblos totalmente abandonados. Y los que no lo están todavía, no se ve en ellos a una sola persona joven. Incluso han emigrado las mujeres...”

Tampoc no hi ha gaire gent d’Almeria ni de Múrcia.

A missa, hi va poca gent, segueix dient-me el capellà. Els diumenges, part del jovent es desplaça a Barcelona, al centre de la ciutat. Els altres omplen els bars. D’altres es queden a casa, de cara a la TV, o fan guateques folklòrics.

Vaig passar tot un dia a Sant Pere Ermengol. A la tarda vaig acompanyar el rector a un enterrament al barri de Pequín, recordant una mica la meva època de sagristà. En un d’aquells carrers urbanitzats però encara sense pavimentar –realitat d’aquelles boniques estampes que els d’Urbanisme pintaven per a un futur que ja és present, a la Setmana del Suburbi a Barcelona- trobem unes nenes jugant. Una furga amb un tronquet el darrera d’una altra, i una tercera s’ho mira. Mossèn Jaume que havia estat de vicari a Port, comenta:

-Ja ho veus, les coses no han canviat gaire. Igual aquí que a les Cases Barates.
Pequín. Barraques a tocar del mar. En una d’elles, una que queda una mica apartada, prop de la via del tren, tenen una barca a la porta. És un barri com ara Somorrostro o el desaparegut Bogatell. Hi ha molts gitanets i d’altres criatures que ho semblen. Un d’aquests xavals és una mena de tionet. Porta ronya negra i pèls rossos pertot arreu.

CANDEL, Francesc: Els altres catalans, Edicions 62, Barcelona, 2002