Mentre els estudiants perdíem els anys a la Universitat de Barcelona, entorn nostre la ciutat creixia materialment d’una manera prodigiosa. En 1850, Barcelona tenia 195.000 habitants; l’any de l’Exposició Universal (jo n’havia fet un), en comptava ja 315.000; en 1905, quan els jovencells anàvem “a fer goma” al passeig de Gràcia –com de seguida contaré-, arribava als 565.000. La invenció del vapor, el liberalisme econòmic i la llibertat política havien realitzat aqueix miracle.

Diuen que hi ha una llei misteriosa segons la qual els grans corrents humans van de Llevant a Ponent, com si seguissin la trajectòria del sol. La civilització, en general, sembla haver-la acompanyada sempre: eixida d’Orient, les seves onades ha caminat tostemps devers la posta. Ara mateix, la cultura nostra, la greco-romano-judaica, després d’haver estat llargs segles embassada a Europa, entorn de la mar Mediterrània, se n’està anant de pressa cap a Amèrica, per centrar-se als voltants de l’oceà Atlàntic. I ensems, de tot l’Orient, el pròxim i el més remot, ens vénen unes remors impressionants, i per a nosaltres paoroses, el mateix que si en aquella immensitat on fermenta la biologia crua s’estigués provant de posar en marxa una formidable onada nova cap a Occident. Vista segons aquesta llei estranya, la Terra fóra com un gros botó de girasol que s’orienta sempre –fins en el pla de l’esperit i el somni- segons la resplendor sideral que la imanta.

Així mateix trobo rara aquella altra llei, més petita però igualment comprovada, que empeny les ciutats a créixer i estirar-se més aviat cap a Ponent. Com si fos un corol·lari de l’altra llei més vasta, París, Londres, Nova York, Berlín i una infinitat d’altres grans poblacions, si les contempleu en el mapa, “tiren cap a mà esquerra”. Hi ha algunes excepcions, molt poques, les quals, com és del cas, confirmen la regla. Barcelona és un model perfecte dintre de la llei general: ellas es va obrint camí del cantó de Sarrià, Pedralbes, Esplugues i l’Hospitalet, amb més braó i més personalitat que cap a Sant Andreu i Badalona.

Aquest fenòmen, ja el vaig copsar des de molt jove, i fins em semblà preveure’n, com un astrònom amateur, alguna de les conseqüències. Un dels grans projectes que el catalanisme polític, triomfador en les seves primeres campanyes municipals, volgué realitzar des de l’Ajuntament de Barcelona, era l’estructuració i l’embelliment de la capital de Catalunya. Era una magnífica empresa, que féu parlar i discutir llargament, perquè apassionà tots els ciutadans amb sensibilitat per tals coses. Jo vaig seguir encisat tot el procés, que culminà en el premi atorgat a un famós arquitecte urbanista francès, Jaussely, autor d’un projecte de planejament i reforma integrals de Barcelona, amb vista a la ciutat futura. Si hagués estat dut a terme, n’hi hauria hagut per molt de temps. Els qui patrocinaven Jaussely digueren del seu pla, un cop premiat, que era una obra mestra, gairebé quelcom de mai vist, amb la hipèrbole inevitable en totes les lloances injectades de passió política. A l’autor, li donaren una gran recompensa en diner, però com que tot seguit al municipi les coses no anaren pas massa bé per als propugnadors del projecte, degué ser arxivat, i encara jeu avui dia.

A mi, jovenet ignorant però devot de Barcelona, sempre em semblà un pla fantàstic. Res no entenia jo en arquitectura i urbanisme; però, tot contemplant amb avidesa els plànols de Jaussely –foren exposats perquè la gent pogués veurel’s, admirablement reproduïts en grans llençols de paper-tela-, un instint obscur em deia que eren molt bonics, però bàsicament irreals, com una mena de conte de fades. Aquell gran arquitecte francès tenia,indubtablement, una fantasia esplèndida, però, fills meus, no tocava de peus a terra, i ni remotament en aques tros de terra tan nostra, tan catalana, tan barcelonin, comprès entre el Llobregat i el Besòs, amb Montjuïc enmig i Collserola a l’esquerra.

El projecte de Jaussely em semblava irreal, perquè fixava el centre de la Barcelona futura en una immensa plaça circular, que en deia (segurament per indicació dels seus sostenidors) plaça de les Glòries Catalanes. D’allí arrencaven –una mica com de la plaça de l’Estrella, de París- una sèrie de grans avingudes divergents, que s’expandiesn com els radis d’una roda, des d’aquell botó central de la imaginada ciutat. El projecte tenia moltes altres novetats, algunes força bones. Però aquella plaça màxima de la Barcelona de demà, a l’arquitecte foraster se li havia acudit de posar-la en un lloc que a mi em semblava absurd: al carrer de les Corts Catalanes o Granvia, en un punt molt més enllà, cap a Llevant, d’on avui es troben la plaça Tetuan, a la vora del suburbi, i la plaça de braus Monumental, que ja en té tot el tuf. Només de veure-ho damunt el plànol, em semblà que l’arquitecte eminent construïa en els núvols. Era un estranger, i no podia percebre, ni amb tota la seva ciència, el que copsava instintivament un jovenet català, com jo, trasplantat a Barcelona feia poc més de deu anys: que el centre de la capital de Catalunya –no un centre convencional, sinó viu, on bateguessin realment el pols i l’esperit de l’urbs somniada- no seria mai on el projectista el posava. Era un lloc esguerrat, com aquells cossos que neixen amb una greu anomalia fisiològica, l’estòmac caigut i el cor a la dreta.

Per aquell temps el meu pare, cansat i escarmentat del joc de la Borsa, traficava molt en terrenys, que comprava, venia i edificava a l’Eixampla de Barcelona. Tenia bon cop d’ull comercial i havia vist molt clar que, amb la tumultuosa expansió del la ciutat, podia fer-se un dels negocis millors, més nets i ràpids del dia. Recordo que me’n parlava sovint i que el projecte de Jaussely donà peu entre nosaltres a molta conversa. El pare tenia comprats alguns terrenys més enllà del passeig de Sant Joan, i fins els plànols i el contractista a punt per a edificar una casassa en un dels xamfrans del carrer d’Aragó amb aquella via. I el meu parer influí molt que se’n desdigués. Avui fins em sembla estrany, perquè, en virtut de les meves tendències literàries, el pare em tenia per un prefecte somniatruites.

Jo li deia, en substància, que Jaussely i els qui defensaven el seu somni eren només uns teoritzants, que desconeixien o no tenien en compte el batec intern de la ciutat mateixa, ni el camí que duia, que ja havia pres, i la precisa orientació de les seves petjades. Per mi era evident que Barcelona no anava, ni volia anar, cap a Llevant, cap a mar, sinó tot al revés: maldava per enfilar-se devers Ponent i la muntanya. I seria debades que tots els arquitectes del món i tots els partidismes, per savis i ben intencionats que fossin, s’entestessin a portar la ciutat per altres viaranys. Ella acabaria per anar únicament on voldria, on ja assenyalava. El meu consell al pare era, per tant, aquest: marcar amb llapis vermell una ratlla vertica, de Nord a Sud, damunt el mapa de Barcelona, coincidint exactament amb el traçat del passeig de Sant Joan, on ell estava a punt de fincar-se; i desfer-se bonament, en les millors condicions possibles, de tot el que tenia comprat a la dreta d’aqueixa ratlla divisòria, i no hi pensés més. En canvi, calia portar tot el seu esforç comercial i constructiu a l’esquerra de la ratlla i de la Granvia en amunt, que, allí, sembrar fóra collita segura. El pare em cregué, i totes les finques que deixà en morir, magníficament emplaçades, són d’aquella banda, de la bona.

(Això prova dues coses: que els somniatruites hi toquen més, de vegades, que els tècnics i els pràctics; i que si jo hagués sabut aprofitar-me d’aquella visió meva exata i, per comptes de literatura, hagués seguit fent compres de terrenys i cases, com el meu pare, avui seria econòmicament un potentat. Però deu ser cert allò que tots naixem amb una estrella determinada, i els somniatruites de raça deuen seguir sent-ho, per força. Tot el present llibre constituirà –per al qui tingui la paciència de llegir-ho fins a la darrera pàgina- una demostració magnífica d’aqueix gran misteri de la vida humana. Perquè una altra previsió del mateix ordre, però encara més fabulosa, sobre l’avenir turístic de la meva terra nadiua, la Costa Brava, també l’he tinguda sempre. I no hi posseeixo, avui dia, ni un mal pam).

GAZIEL (Agustí Calvet): Tots els camins duen a Roma. Memòries: Història d’un destí (1893-1914), Edicions 62 i “la Caixa”, Barcelona, 1988