|
|
El Mediterrani no és una unitat homogènia
de comunitat humana. Ningú no li ha demanat aixó. No és
una nació, ni un Estat, ni una entitat associativa, ni un club
de la tercera edat de la humanitat. Tot viatjant-hi, m'he inclinat sovint
a pensar que el Mediterrani es més que res un estat d'ànim.
No aspira a gaires definicions. És la indefinició d'un fet
palés.
El Mediterrani s'enuncia molt més amb actes que amb frases. És
un sobreentés dels qui hi sintonitzen. Un principi dels qui no
es vendrien I'herència per un lloc de cambrer flamant a la capital.
És una feblesa. Un amor inconvenient, inoportú, improcedent,
intempestiu,¡nésperat i incomprensible. Però irrenunciable.
Alguns dies he cregut veure clar que el Mediterrani és una evidència
que es formula amb el xipollejar de quatre mots essencials, amb el tou
dels dits, amb la lluïssor deis ulls, amb la tibantor de la pell
assolellada, amb un xiuxiueig de llavis, amb la invitació del bes,
amb el dring de l'instint, amb el batec del gosar poder, amb l'altivesa
del llibert, amb la força d'una raó destil·lada de
la vida, amb la intensitat d'una fe provada, amb el repicó del
cor, amb el pensament a retaló, amb l'arítmia dels arguments,
amb la massa de la sang.
El Mediterrani gratifica i s'empelta. Es un desig incontinent. Una inclinació
natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als
qui, com Ulisses, s'han estacat al pal major tot tapant-se les orelles
per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un
patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat
i redossat alhora. Una fidelitat, una astucia, un repte. Un orgull viatjat.
Una intuició bregada.
Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall
d'un llarg viatge i d'un obstinat retorn, retorn mancat de Penélope
i de Telèmac. però amb el guiatge d'un intangible, fidel
Eumeos.
XAVIER PEBRES
"I el que es Telémac,
lu guia'l amb bon encert, car pots fer-ha, que arribi sense dany a la
seva terra paterna;
i els pretenden!s amb la nau. que tal com venien se'n tomín."
Horner, l'Odissea.
"L'autor no intenta plaure, ni desplaure.
Ni complaure's. De qué no fa, tampoc. expedient. Pero il·lustra
la seva afecció pel dolç romanç que li assigna una
estirp terral i la permanència a la vasta comunitat que acull,
en un mil·lenari, els seus, els provençals i els toscans."
J. V. Foix, próleg a Sol i de dol,
octubre de 1936.
"No he pogut sentir-me mai complétament
estranger en cap lloc ni en cap port del Mediten-ani i em faig la il·lusió
de suposar que en aquest ambient, i posats tu per tu, ens entenem tots
amb la mirada. Aquesta mar ha creat un comú denominador, difícil
certamen! de definir, pero antiquíssim i cert, que es manifesta
a través de moltes formes de I'acció positiva i fins i tot
en una lúcida, general insatisfacció més o menys
resignada —el neguit a plena llum, assolellat."
Josep Pía, prefaci a Caries d'ltália,
Palafrugell 1954.
"Cantant cadascuna un Mediterrani, el seu.
Van agafar amb les seves mans les puntes d'un mocador, i aixi, sacsejant-lo
de cançons, enviaven al públic —emocionat, lliurat,
entès— els tresors d'un mar més vell que els pobles
que el cenyeixen, més savi que els homes que ¡'exploren.
Un mar femení i profund, arquejant-se entre, dues veus."
Maruja Torres, «El País»,
26-V-1983.
|