EL LABERINTE DE ZOBEIDA

Després de sis dies i set nits, l’home arriba a Zobeida, ciutat blanca, ben exposada a la lluna, amb carrers que volten sobre ells mateixos com un cabdell. Això s’explica per la seva fundació: homes de diverses nacions van tenir un somni igual, van veure una dona que corria de nit per una ciutat desconeguda, d’esquena, amb els cabells llargs, i anava nua. Van somiar que la seguien. Després de moltes voltes cadascú la va perdre. Després del somni cercaren aquella ciutat; no la van trobar, però es van trobar ells; van decidir de construïr una ciutat com en el somni. En la disposició dels carrers cadascú va refer el recorregut de la seva persecució; en el punt on havia perdut les petjades de la fugitiva va ordenar els espais i els murs d’una altra manera que en el somni de manera que no pugués escapar-se-li més.

Zobeida creix al voltant del temple, com un cabdell, al llarg del temps. Cases primitives que al principi s’excaven en les roques, o que s’alcen de pedra apilada, de fusta o d’adob, suportant-se les unes a les altres, en precari, amb el temps es tornen sòlides, de parets més rectes, deixen entre elles espais buits pel trànsit de la gent que entra i surt, i sovint és perd. Té forma de laberinte, carrers que es giren en ells mateixos cap a un centre al que no sempre s’arriba. Zobeida té la forma, potser, del paisatge dels torrents humids que es reuneixen en rierols que van a parar als afluents d’un riu que hauria d’anar a morir a la mar, o dels arbres de fulles incomptables que pengen de moltes petites branques que acaben neixent d’un únic tronc que s’exten avall, subterrani, en arrels que penetren la terra i s’escampen en totes direccions, fins trobar roca. La Medina de Fes no és Zobeida, ni Toledo, la ciutat sense places, qualsevol barri jueu de qualsevol ciutat medieval ho podria ser, també, perquè el centre del laberinte pot ser un temple, o un castell, o un mercat. Els pobles de les moltes petites illes mediterrànies, encaixats en muntanyes abruptes, Capri, o de la costa, com Cadaqués, són Zobeida. I també Matera, la ciutat excavada en una muntanya de la Basilicata, sovint amb cases simples, mòduls cúbics juxtaposats, la majoria amb terrat i sense teulada.

Els conreus mediterranis clàssics foren conreus de secà: blat, vinya i olivera, en una terra amb poques pluges; els àrabs, hereus d’una tradició on agrícola en la que l’aigua procedia dels pous i no de les pluges feren vergers al subdesert, avesats a fer oasis en els deserts. Però el baix rendiment agrícola afavorí secans de gran extensió i els conreus de plantes perennes, arbòries o arbustives; res no és més característic del paisatge mediterrani que els olivets, les vinyes o els atmetllars, plantacions de port discret que deixen grans espais de terra nua al descubert, mosaics de petits conreus en els petits plans o en els pendissos més suaus, entre bosquines esclarissades, torrents, barrancs, conreus disposats en feixes, horts en les petites terrasses al·luvials. La civilització àrab extengué per tota la conca mediterrània meridional el regadiu. Les fonts energètiques tradicionals es basen en el carbó vegetal, més que no pas la llenya, extret de boscos menuts. El paisatge de Zobeida és amable, però fràgil, i sovint abrupte.