LES TORRES D’OLINDA

Olinda no és certament la única ciutat que creix en cercles concèntrics, com els troncs dels arbres que cada any augmenten un cercle. Però a les altres ciutats els queda al mig la vella tanca de les muralles estretes, de les quals brollen ressecs els campanars, les torres, les teulades, les cúpules, mentre que els nous barris s’escampen al voltant com d’un cinyell que es descorda. A Olinda, no: les velles muralles es dilaten i s’emporten els barris antics, els quals creixen i mantenen les proporcions en un horitzó més ampli en els confins de la ciutat; aquells encerclen barris una mica vells, encara que amb un perímetre més gran i més fins a deixar lloc als més recents que empenyen ja des de dins, i d’aquesta manera fins el cor de la ciutat: una Olinda tota nova que en les seves dimensions reduïdes conserva els trets i el flux de limfa de la primera Olinda i de totes les Olindes que han brollat l’una de l’altra; i dins d’aquest cercle més intern ja brollen –però és difícil de distingir-les- l’Olinda venidora i d’aquelles que creixeran tot seguit.

Olinda s’exten en cercles concentrics, com els troncs dels arbres. L’estructura de la ciutat, el mur que la protegeix i els camins que permeten l’entrada i la sortida de persones, bèsties i mercaderies, creix amb la ciutat com els ossos o els nervis o les artèries i venes creixen en els éssers vius. En la natura, fora les muralles d’Olinda, l’evolució resulta d’una sèrie de petites mutacions atzaroses, i només les bones superviuen; en les ciutats totes les mutacions tendeixen a romandre, a generar inèrcies, distorsions, i les fronteres de les ciutats no poden desplaçar-se més i més enllà, indefinidament. Sovint, la ciutat creix massa ràpid dins la muralla, es dreça, guanya en alçada, va afegint més i més pisos succesius, i el laberinte esdevé una espècie d’hèlix que remunta, o una meravellosa forma reglada, de paraboloide hiperbòlic, per exemple, una forma finalment insostenible, que colapsa. Babilònia no fou exactament com Olinda, ni Sant Giminiano, la ciutat medieval dels gratacels, la Barcelona d’abans del 1859, però hi ha molts elements en les seves estranyes belleses que ens fan associar-les. Com sigui, el que és evident és que totes les ciutats han aspirat a ser, algún dia, com Olinda. A tenir un ágora, o un mercat, un dret civil que converteix en lliures als qui habiten dins dels murs de la ciutat, monuments als homes i no només als déus. L’Atenes de Pericles, fins i tot Roma, Constantinopla, o la Córdova del Califat, versions d’Olinda com Napòls, la Florència dels Medici, Venècia, ciutats-Estat a la mesura de l’home reinventades en el Renaixement, grans projectes d’embelliment neoclàssics a finals del segle dinou, Exposicions Universals, Jocs Olímpics.

També les ciutats mes antigues encara poblades, Damasc i Alep, a Síria, i Biblos, al Líban, conegueren èpoques de gran esplendor i irradiaren la Mediterrània, com el Caire o Estambul. Olinda pot representar-se pel jeroglífic que els egipcis empraven per referir la ciutat: una circunferència superposada a una creu que representava la muralla i els camins; en els campaments militars i les ciutats romanes aquests camins, el Cardus i Decumanus, constitueixen l’element geomètric que els dona estructura. Roma va estendre el l’esperit de la seva ciutadania, de la seva civitas, mitjançant l’urbs; així, civilitzar i urbanitzar el territori esdevenen termes correlatius. Encara en Roma poden distingir-se l’antic nucli de la ciutat Imperial, la ciutat medieval, renaixentista, barroca, i moderna, diferents cercles concèntrics travessats pel riu Tíber del qual neixen vies en totes direccions.