ELS PLANS D’EUDOSSIA

A Eudòssia, que s’entèn amunt i avall, amb carrerons tortuosos, escales, atzucacs, tuguris, es conserva una estora on pot contemplar-se la veritable forma de la ciutat. A primera vista res no sembla assemblar-se menys a Eudòssia que el dibuix de la catifa, ordenat en figures simètriques que repeteixen els seus motius al llarg de línies rectes i circulars, entreteixida d’enfilalls de colors esplendorosos. Però si t’atures a observar amb atenció, t’adones que cada lloc de la catifa correspon a un lloc de la ciutat. Tota la confusio d’Eudòssia, els brams dels ases, les taques de negre del fum, l’olor del peix, és el que apareix en la perspectiva parcial que tu perceps, però la catifa prova que hi ha un punt des del qual la ciutat mostra les seves veritables proporcions, l’esquema geomètric implícit en cadascun dels seus mínims detalls. Sobre la relació misteriosa de dos objectes tan diversos com són la catifa i la ciutat va ser interrogat un oracle. Un dels dos objectes –fou la resposta- té la forma que els deus van donar a l’estelada i les órbites sobre les quals giren els mons; l’altra no és sinó el reflex aproximat, com qualsevol obra humana. Els augurs de fa temps estaven segurs que la catifa era de factura divina; en aquest sentit va ser interpretar l’oracle. Però de la mateixa manera tu pots treure’n la conclusió oposada; que el veritable mapa de l’univers sigui la ciutat d’Eudòssia tal com és, una taca que s’escampa sense forma, amb tots els carrers amb ziga-zaga, cases que s’enderroquen l’una sobre l’altra en la polseguera, incendis, crits en la foscor.

Eudossia no té gaire a veure amb les ciutats preexistents perquè abans d’existir ja tenia un pla preconcebut. Zobeida, més simple, creixia sense consciència d’ella mateixa, gairebé com qualsevol altre ésser viu, com un arbre es ramificava al llarg del temps; els habitants d’Olinda sí foren conscients de la ciutat i construïren murs, per protegir-la, portes i camins, estructures que havíen de crèixer amb la ciutat sencera, en cercles concèntrics com el tronc d’un arbre, places, mercats i palaus, i si n’eren conscients d’aquest procès de creixement i enbelliment, no sempre tenien una visió final, totalitària, de la seva ciutat. Els constructors d’Eudossia, en canvi, parteixen d’aquesta visió final, que és fruit d’anàlisis racionals, elucubracions ideals i utópiques, i no pas de cap preexistència humana o natural, per bastir la ciutat perfecta, per la societat perfecta, tal i com l’han imaginat. L’estructura d’Eudòssia ha de facilitar que la ciutat creixi, fer de tot el territori ciutat, i de la ciutat camp, crear un nou món en ordre que pugui sostenir-se al llarg del temps; per això Eudòssia pren geometries obertes, regulars, sovint una quadrícula, o formes hexagonals, especialment útils per ocupar o pavimentar una superfície ilimitada. Una quadrícula és un paisatge perfectament artificial, que anul·la els paisatges sobrenaturals i naturals: qualsevol lloc és un centre i cap no ho és, perquè els camins, paral·lels i perpendiculars, són rectes, poden numerar-se. No hi ha distinció clara entre ciutat i natura, o camp, les parcel·les rurals i les urbanes es mesclen, i la ciutat abasta fins allà on arriben els ferrocarrils. Canals de reg irriguen grans superfícies agrícoles, conreus de secà esdeven horta. La Barcelona moderna, l’Eixampla, és potser l’intent més ambiciós, a Europa, de construïr Eudòssia, i també ho semblen totes les ciutats mediterrànies que, en un moment, edificaren el seu Eixampla extramurs: Torino, Bari, Donostia, Madrid, Valencia. A la Mediterrània, amb una història tan antiga d’humanització, Eudòssia és una capa més, superposada a moltes anteriors, però Amèrica fou Eudòssia i a finals del segle divuit Jefferson pràcticament quadriculà el subcontinent del Mississipi a la costa del Pacífic en parcel·les d’un acre quadrat.

Les divisions administratives i de propietat del sòl als països mediterranis són en general petits, i tenen de formes irregulars, distintes en funció de la història de cada lloc; mentre a Castella, que a penes hi hagué feudalisme, més aviat grans ordres militars, predominen les grans propietats, a Catalunya les propietats són més petites, però es mantingueren en mides relativament estables per la tradició de l’hereu. La construcció de canals per transformar grans zones de secà en regadiu han facilitat processos de reparcelació, unint parcel·les disperses, regularitzant les formes. Recentment, les tècniques tradicionals de sèquies i canals de gravetat han estat substituïts per sistemes forçats, bombes d’extracció i d’impulsió, manipulació mecanitzada de tubs i canonades mòbils, independents del relleu, com els aspersors en braços pivotants, que tendeixen a crear conreus circulars, de forma que les parts de terreny entre els cercles resten desaprofitats. La transformació del paisatge tingué una fita important amb la dessecacio dels aiguamolls litorals, per tal d’erradicar el paludisme i guanyar terreny agrícola. La combinació d’aiguamolls romanents, marjals salabroses o llacunes dolces, d’arrossars inundables i també d’horta bonificada, constitueix un element paisatgístic típic de la Mediterrània. Una darrera transformació del paisatge mediterrani ha estat deguda als hivernacles, que permeten controlar la temperatura, regular el reg i estandaritzar els tractaments agroquímics.