A Despina s’hi arriba de dues maneres: en vaixell o en camell. La ciutat es presenta diferent a qui ve per terra o per mar. El cameller que veu despuntar a l’hortizó de l’altiplà els pinacles dels gratacels pensa en un vaixell, sap que és una ciutat, però la pensa com si fos una nau que el treu del desert, un veler a punt de salpar, amb el vent que infla les veles encara no deslligades. En la boira de la costa el mariner distingueix la forma d’una gespa de camell, d’una sella recamada amb serells lluents entre dues gepes tacades que avancen contornant-se, sap que és una ciutat, però la pensa com un camell de les albardes del qual pengen ordes i sàrries de fruites confitades. Cada ciutat rep la seva forma del desert al qual s’oposa: i d’aquesta manera el cameller i el mariner veuen Despina, ciutat de confí entre dos deserts.

Despina no és, de fet, cap ciutat: és el desig de la ciutat, del lloc on poder ser una comunitat, com ú. Els homes nòmades al vespre planten les tendes rodones en cercle i dancen en cercles al voltant del foc, com els planetes al voltant del sol, i la lluna al voltant la Terra, com també les terres giraren a la deriva fa uns 10 milions d’anys per conformar els continents i la Mediterrània, una mar quasi tancada, de quasi 3 milions de quilòmetres quadrats de superfície, 1.430 metres de profunditat mitjana i més de 5.000 a la depressió Jónica, davant la costa occidental del Peloponès. La Serralada Bètica, el Sistema Ibèric, i els Pirineus, les muntanyes en flames, a la Península Ibèrica, els Alps, els Apenins, les muntanyes de Pindos a Grècia, del Taure i Antitaure a Turquia, del Liban i l’Antiliban a Siria, l’Atles al Marroc i Argèlia, s’aixequen ran el mar o a pocs quilòmetres. La costa és en general abrupta, però alguns grans rius, el Nil, el Po, l’Ebre o el Roïne, creen planes al·luvials, deltes, en un mar sense marees d’excesiva amplitut. La temperatura fa que s’evapori més aigua de la que aporten els rius o les pluges, i si no s’asseca és perquè entra contínuament aigua de l’Atlàntic. Els núvols i els vents provoquen violentes precipitacions estacional, episodis convectius tardorals amb xàfecs que provoquen riuades, inundacions, i contribueixen a l’erosió, la pèrdua de sòl i la desertificació. En el bioclima mediterrani s’alternen quatre estacions, de forma que quan plou, no fa calor, i l’estació més propícia pel creixement vegetal és la primavera, escases pastures, matolls i espècies llenyoses, el color verd fosc predominant de les fulles dures i perennes dels pins, les alzines, suredes, rouredes, lloredes, boscos i bosquines, erms subdesèrtics, aiguamolls litorals. Hi ha d’altres paisatges,a la Mediterrània, el Saharià, deserts sorrecs o pedregosos, rocosos, deserts salats, oasis, o l’eurosiberià, boscos caducifolis humids, landes.

L’orígen de la ciutat, el primer acte d’identificació d’un territori, és el temple, punt de connexió cósmica, el lloc on els profetes ascendeixen als cels i els déus neixen, moren i ressuciten, on la comunitat és reuneix i celebra els seus rites, sacrifica els animals, adora els seus tòtems, balla en cercles al voltant del foc, el fill del Sol. El paisatge de Despina és sobrenatural, fet de forces incomprensibles, inexplicables, imprevisibles, i tot el que l’home busca és un lloc, una companyia amb altres éssers que, com ell, se saben mortals. La Meca no és Despina, hi ha moltes altres ciutats invisibles a La Meca, i Despina és a moltes altres ciutats ben evident, a Jerusalem, per exemple, i de fet en totes hi és present, d’una manera o d’una altra. Una ermita solitària dalt del cim de qualsevol muntanya és Despina, i d’alguna manera també les extraordinàries piràmides dels antics faraons egipcis.