Formes mediterrànies

CIUTATS INVISIBLES

EN CONSTRUCCIÓ (VERSIÓ 26-2-2004)

Les ciutats que ens descriu Italo Calvino no són fàcilment visibles en el paisatge de la Mediterrània; són més aviat maneres de contemplar-lo que busquen descubrir-hi les formes i forces elementals que s'hi amaguen, rastres de cadascun dels episodis de transformació i d'humanització que ha tingut al llarg de la història.

Les formes produïdes per la Natura i les creades per la humanitat responen a lògiques diferents, i generen les seves pròpies estructures, a voltes en conflicte: les formes naturals, d'una gran complexitat, (el meandre d'un riu, el perfil d'una platja, el relleu d'una muntanya, una alzina), sorgeixen sense disseny previ, resulten d'un llarg procés d'adaptacions i equilibris succesius de forces tectòniques, metereológiques, bioquímiques; les formes artificials són dissenyades pels homes en moments concrets, i imposades al paisatge preexistent (una frontera politica, una mesquita, dics de protecció de platges, la muralla d'una ciutat). Les estructures que conformen els sistemes naturals (físiques i químiques, biològiques: òssees, limfàtiques, nervioses, neuronals...) es fan a sí mateixes, evolucionen orgànicament, autopoíeticament, s'adapten als sistemes tant com els imposen un patró d'ordre a la natura inert i als organismes vius, a cadascun com individuo, i a tots ells com espècie, o ecosistema; les estructures artificials que inventem i superposem a la natura (infraestructures de tota mena, de transport i de protecció, màquines i robots, cors de plàstic i extremitats ortopèdiques) són, en canvi, extraordinàriament rígides, i al mateix temps que transformen el preexistent, sovint creen conflictes sobtats, efectes secundaris insospitats, en d'altres llocs i per altres activitats, o més enllà en el temps, i sovint irreversibles.

La forma del paisatge mediterrani resulta d'un llarg procès d'humanització en el que van superposant-se múltiples episodis de transformació, naturals i artificials, interdependents. El paisatge natural de a Mediterrània és predominantment fràgil, de relleu abrupte, d'escassa vegetació, arbustiva, arbres de poc port, i petites planes fèrtils, sovint regades, sotmeses als rigors de períodes d'estrés hídric i pluviometria irregular. Després de segles d'humanització lenta, petites ciutats laberintes, de creixement orgànic, al voltant de l'esglèsia o del mercat, camins radials i ports, feixes de vinya o atmetllers al pendent de les muntanyes, hortes... en els darrers vint anys la ciutat explotà i es dispersaren els usos industrials, turístics, comercials, emergiren xarxes d'infraestructures de transport i comunicació per canalitzar fluxos de tota mena, trànsits que van de tot arreu a tot arreu. Des de la finestreta de l'avió, o del tren, contemplem paisatges periurbans, o desurbans, amorfs, resultant de la superposició de moltes formes qualsevols; els tradicionals creixements orgànics i contínuos de les ciutats i les estructures agrícoles han quedat miniaturitzats per les implantacions accelerades de grans parcs temàtics, zones industrials i logístiques, zones disperses de segona residència, que tenen altres escales, responen a noves lògiques... En aquest paisatge tumultuós de la Mediterrània emergeixen, també, nous projectes i noves visions que intenten reconciliar les parts disperses, els trànsits i els llocs, el passat i el futur, per reinventar noves formes de paisatge

Cada ciutat invisible de Calvino proposa una mirada particular, que evoca les forces dominants, i les formes emergents en cada episodi d'evolució. Així, el paisatge visible es composaria de moltes variacions de ciutats invisibles, totes elles arbitràries.

Despina, la primera ciutat, encara no ho és; és a penes el paisatge incomprensible del món tal com era als seus inicis: màgic, sobrenatural. No és encara una ciutat, és el desig dels errants i els desertors de trobar una ciutat, que imaginen amb totes les qualitats que a ells els manquen; Despina representa la búsqueda del centre perdut, d’una hospitalitat essencial, lloc de destí dels nòmades desemparats que vaguen per paisatges, escasses planes i muntanyes abruptes, pluges irregulars i tempestuoses, deserts, que només ells entenen, a la seva manera, com els beni mguild, encara avui, berbers, entenen l’Atles.

Zobeida és la ciutat blanca dels molts laberints que volten un centre, la torre més alta del temple, sovint, o el minaret des d’on es crida els creients a cada pregària, i creix sense tenir encara consciència de sí mateixa, en un paisatge natural, boscos, erms, al que s’adapta.

Eudòssia no té res a veure amb Olinda, perquè respon a un pla d’humanització ideal, de racionalitat preconcebuda i imposada a la natura, vol bastir un paisatge que ja és del tot artificial, que s’exten en linies ferroviàries, carreteres, túnels que travessen muntanyes, i estableix drets de propietat, límits administratius, lleis.

Armilla, la ciutat de ciutats, creix dins d’Eudossia, es plega i desplega, complicada, funciona com una gran màquina en un món del tot humanitzat, els usos se separen en zones, els trànsits s’especialitzen, l’energia humana invertida en transformar el planeta és ja superior a totes les forces tectòniques i metereològiques convinades, la deriva dels continents i el vulcanisme, l’erosió dels vents i les tempestes.

Ersília, la ciutat veritament invisible, és un simulacre, més aviat, una simulació informàtica de cables i transmissions d’informació binària, un paisatge virtual, irreal, i per això recorda tant Despina.

 info@mcrit.com